Trastorn d’Estrès Post-Traumàtic en Nens i Adolescents (TEPT)

Qualsevol persona, en qualsevol moment, pot experimentar algun tipus de trauma. Un trauma és una experiència que posa en risc a la pròpia persona o l’exposa a situacions amenaçants. La persona  sent l’amenaça sobre ell mateix o altres persones, sent terrors, impotència i horror davant la gravetat del que està passant. Les experiències traumàtiques poden classificar-se en diferents categories; alguns traumes com el maltractament infantil, presenciar actes de violència domèstica, patir violacions o lesions, ser víctima d’un desastre natural, una guerra o un acte terrorista.

Els nens i adolescents, quan han patit un trauma presenten alguns símptomes semblants a l’adult com són:

– Símptomes de reexperimentació del trauma.

– Símptomes d’evitació d’elements o situacions associats al trauma.

– Hiperactivació, que en nens sovint són símptomes físics com mal de panxa

En general però, els nens mostren un menor embotament afectiu i menys conductes evitatives que les adults.

Els símptomes d’estrès post-traumàtic varien de forma important segons l’edat i, en certs aspectes, segons el gènere dels menors:

a) Els infants tendeixen a mostrar una major agressivitat i destructivitat i sovint manifesten el trauma en els jocs i els dibuixos, reactuant els fets.

b) En edat preescolar, les reaccions dels nens depenen molt de les dels seus pares i mares: si aquests poden mantenir una certa calma, els nens es senten segurs i manifesten poca simptomatologia.

c) Cap als 8 o 10 anys, les reaccions dels nens són ja molt similars a les dels adults: a aquesta edat ja poden entendre força el que està passant, poden preveure les conseqüències a llarg termini del fet traumàtic i poden reflexionar, en certa mesura, sobre el seu paper en el que ha passat i en el futur.

d) A l’adolescència, comença a aparèixer la mateixa idea que poden tenir els adults de que el fet traumàtic compromet els plans de futur i trenca totes les il·lusions dipositades en ell.

Independentment de l’edat, sembla que les nenes i noies puntuen més alt en la simptomatologia de l’estrès posttraumàtic, mentre que els nens i nois mostren més símptomes conductuals.

També amb independència de l’edat, els nens i adolescents que es veuen exposats al que s’està denominant com TEPT complex, és a dir, no consecutiu a un fet puntual, sinó a una situació traumàtica continuada, com la violència familiar, les guerres, etc., semblen desenvolupar majoritàriament:

a) Canvis en la personalitat

b) Ideació suïcida

c) Depressió

d) Addiccions i altres trastorns mentals

e) Seqüeles neurobiològiques del patiment

Els objectius del tractament del TEPT són:

– Estabilitzar la persona afectada

– Confrontament amb el trauma, bàsicament a nivell cognitiu.

– Processament del trauma, sobre tot en quant a les emocions.

– Controlar les memòries intrusives, imatges, etc..

– Eliminar l’evitació.

– Integrar el trauma en la vida de la persona.

Elisabet Portavella Jovés

Psicóloga Infanto-Juvenil Col.19608

La lectura infantil

índiceA tots els pares ens resulta difícil motivar els nostres fills perquè gaudeixin de la lectura , però és una cosa que nosaltres hem de promoure per tots els beneficis que això comporta , així com:

  • Potencia el nivell intel · lectual
  • Potencia la imaginació
  • Aumnetar el lèxic
  • Augmentar les formes d’expressió
  • Gaudir de manera lúdica

Perquè els petits de la casa es sentin motivats a llegir , el nostre comportament és fonamental , res millor que donar exemple . Hem de llegir regularment , perquè els nostres fills ens observin i d’aquesta manera les probabilitats que aquesta conducta sigui imitada per ells seran molt altes. De fet , és un dels principals factors que pot fer que un nen s’introdueixi en la lectura així que cal seguir unes determinades regles i pautes de comportament que conquistaran als nens per endinsar-se al món dels llibres .
Cal que nosaltres , com a pares , dediquem un cert temps a llegir amb els nostres fills , la raó és que molts nens llegeixen amb més facilitat i comoditat quan es troben al costat dels seus pares . L’inconvenient en aquest cas pot ser la manca de temps per qüestions laborals , però si existeix el desig de potenciar la lectura infantil cal buscar un forat i dedicar-lo a la lectura dels primers contes infantils al costat dels nostres nens .
La manca de llibres infantils és la tònica habitual , ja que són les joguines les que predominen entre les pertinences del nen . Una bona opció és anar a una biblioteca i seleccionar junts contes que es llegiran amb la possibilitat , moltes vegades, de portar aquests llibres a casa .
A la motivació per la lectura infantil també intervenen altres factors , els professors han de treballar des de les aules per incentivar la lectura infantil , una lectura amena amb dosis de diversió milloren el desig de llegir i s’allunya de l’avorriment , el tedi i el suport que alguns dels nostres fills mostren a l’hora de llegir un llibre a classe .
En conclusió dir que , des d’un un principi cal que els nens gaudeixin amb la lectura , nosaltres hem contagiar aquest plaer i llegint-los des de molt petits contes infantils , els ajudarem per poder començar a construir el seu intelecte i el seu futur .
Si aquest tema et semblat interessant , pots seguir adquirint més informació consultant les pàgines webs que hi ha a continuació , a més podràs trobar contes amb els quals poder iniciar la lectura amb el teu fill :

http://w ww.guiainfantil.com / llibres / Lectura / index.htm

http://www.educar.org/articulos/lecturas.asp

http://www.doslourdes.net/lecturas_para_primaria.htm

http://www.elhuevodechocolate.com/cuentos.htm

Laia Escobar

Logopeda Infantil y Neurologopeda CLC, núm. 083636

Trastorns adaptatius : UNA EPIDÈMIA SILENCIOSA

” És normal que m’afecti tant la pèrdua de la feina ? ” , “Després del divorci , no puc anar a treballar amb normalitat , i fins i tot m’he absentat diversos dies … ” , “Des que ens han traslladat de ciutat estic irritable , no dormo bé i he deixat de quedar amb els meus amics “

 Totes les persones ens enfrontem a successos negatius o estressants al llarg de la nostra vida . Una persona que preveu que pot perdre el lloc de treball o quedar-se a sense feina pot , amb alta probabilitat , experimentar símptomes com ara inquietud , ansietat , irritabilitat , tristesa , insomni , pèrdua de gana i disminució de la libido , entre d’altres. No obstant això , algunes persones , davant d’alguns esdeveniments , no reaccionen de manera adaptativa . En algunes ocasions , aquestes reaccions desadaptades no són ni greus ni duradores , de manera que no s’ha d’establir un diagnòstic psicopatològic , però en altres ocasions generen un intens malestar i interfereixen en la vida de la persona .

Els trastorns Adaptatius ( TA ) , es defineixen com una reacció de desajustament ( inadaptació ) davant d’un o més esdeveniments estressants . Aquests trastorns tenen una alta prevalença , afectant a un percentatge molt elevat de pacients que acudeixen als centres de salut , i provocant un cost econòmic important , ja que s’associa en un gran percentatge a baixes laborals i disminució del rendiment en el treball . Per definició , els trastorns adaptatius es presenten en resposta a un estressor identificable , com la pèrdua de la feina , el canvi de lloc de treball , les expectatives de quedar a l’atur , el divorci , el diagnòstic de malalties mèdiques , etc .

L’aparició dels símptomes emocionals o comportamentals en resposta a un estressant identificable té lloc dins dels tres mesos següents a la presència d’aquest, i aquests símptomes s’expressen clínicament com un malestar major de l’esperable en resposta a aquesta causa o bé com un deteriorament significatiu de l’activitat social i / o laboral . Un cop ha cessat l’estressant o les seves conseqüències , els símptomes no duren més de sis mesos . Perquè això sigui així i no hi hagi complicacions , s’han de posar en marxa els mecanismes psicològics necessaris per fer front a la situació externa i , fonamentalment , gestionar de manera adequada les emocions a través de mecanismes de defensa adaptatius . Si aquest procés no es realitza de forma adequada es pot complicar i donar lloc a un altre tipus de trastorns més greus , com ara els relacionats amb l’abús de substàncies (alcohol , ansiolítics ) , major depressió , ansietat , de la son i psicosomàtics , principalment.

Els estressors que poden provocar els TA són molt variats (un sol o diversos , recurrents o continus , lleus o severs , comuns o extraordinaris , … ) . Els més freqüents són :

  • els relatius al grup primari de suport ( problemes familiars , de parella , etc . ) ,
  • problemes en l’ambient social ( amb amics , de veïnatge , etc . ) ,
  •  problemes laborals (atur , treball estressant , etc . ) ,
  •  relacionats amb l’ensenyament ( problemes a l’escola , amb el professor , amb companys, etc . ) ,
  •  econòmics , etc .

No és possible predir quin estressor provocarà un TA i pot ser un esdeveniment aparentment innocu el que provoqui el trastorn , mentre que altres intensament traumàtics no impactin l’individu d’una manera significativa . Per poder diagnosticar un TA , els problemes han de causar un impacte important en la persona , provocant una notable interferència i deteriorament ( social , personal o laboral ) en la seva vida , juntament amb un gran malestar i sofriment personal .

Criteris per al diagnòstic de trastorns adaptatius

Manual Diagnòstic i Estadístic . DSM IV :

L’aparició de símptomes emocionals o comportamentals en resposta a un estressant identificable té lloc dins dels 3 mesos següents a la presència del estressant . B. Aquests símptomes o comportaments s’expressen , clínicament la següent manera: ( 1) malestar major de l’esperable en resposta al estressant ( 2) deteriorament significatiu de l’activitat social o laboral ( o acadèmica ) C. L’alteració relacionada amb l’estrès no compleix els criteris per a un altre trastorn específic de l’Eix i i no constitueix una simple exacerbació d’un trastorn preexistent de l’Eix i o l’Eix II . D. Els símptomes no responen a una reacció de dol . E. Una vegada ha cessat l’estressant ( o les seves conseqüències ) , els símptomes no persisteixen més de 6 mesos . Els trastorns adaptatius són codificats segons el subtipus , que se selecciona d’acord amb els símptomes predominants . El estressant específic pot assenyalar-se en l’Eix IV . F43.20 Amb estat d’ànim depressiu F43.28 Amb ansietat F43.22 Mixt, amb ansietat i estat d’ànim depressiu F43.24 Amb trastorn de comportament F43.25 Amb alteració mixta de les emocions i el comportament F43.9 No especificat

Tractament:

La intervenció psicològica pot acompanyar del tractament farmacològic indicat pel psiquiatre , especialment quan el pacient no es beneficia de la psicoteràpia a curt termini . Depenent dels símptomes , s’utilitzen medicaments com ansiolítics , antidepressius , antipsicòtics , estimulants per a pacients que estan molt retrets , en general com a complementaris d’altres formes de tractament .

Jorge Cuevas Esteban

Metge Especialista en Psiquiatria . Col 08-45666

ENURESI INFANTIL

índiceL’enuresi és l’emissió involuntària d’orina, sigui de dia o de nit en moments i llocs considerats socialment inadequats després d’una edat en la que l’infant hauria d’haver adquirit la consciència urinària, normalment entre 4 i 5 anys, i no hi ha indicis de patologia orgànica identificable (alteracions urològiques o neurològiques).

Segons el moment d’aparició podem diferenciar:

  • Enuresi Primària; quan mai ha tingut un període continuat de nits seques.
  • Enuresi Secundària; quan hi ha hagut un període previ de continència urinària nocturna (de mínim 6 mesos).

Segons si hi ha o no altres símptomes, podem classificar l’enuresi en monosimptomàtica; quan hi ha absència d’altres símptomes o polisimptomàtica, o síndrome enurètic quan per exemple hi ha símptomes miccionals diürns , estrenyiment crònic o encopresis.

Etiològicament l’enuresi es pot explicar per:

  • Un retard en la maduració
  • Factors genètics: per exemple trobem un augment de la freqüència al 50% si un progenitor va ser enurètic i el 75% si ho van ser els dos. A més, la història familiar prediu l’edat en què el nen tindrà control vesical.
  • Una inestabilitat vesical: pot haver una tendència del múscul detrusor a contraure’s de forma brusca i involuntària quan la bufeta encara no està plena, pot ser que la capacitat vesical estigui disminuïda per emmagatzemar orina durant la nit, o una inhibició inadequada del reflex miccional.
  • Un entrenament inadequat de l’ús del lavabo per haver utilitzat massa aviat o massa tard el control del pipí.
  • Presència de son profunda que impedeix rebre l’avís de “bufeta buida” quan s’està dormint.
  • Circumstàncies emocionalment crítiques pel nen (naixement d’un nou germanet, canvi d’escola o de domicili..).

El tractament de l’enuresi  es pot abordar a través de:

  • Mesures conductuals simples:Explicar al nen i a la família el funcionament del ronyó, de la bufeta i els mecanismes de perquè es produeix l’enuresi, insistir en que no es renyi el nen i reforçar la idea en que és un retard maduratiu i que es solucionarà. Caldrà establir un ritme i horari miccional durant el dia i rutines de nit, fer un calendari per anotar nits seques i nits molles. Sempre reforçant els èxits.
  • Fent ús d’alarmes (pipí-stop): S’utilitzen alarmes que funcionen com a detectores d’humitat que estan en contacte amb el nen, emeten una forta senyal acústica i tenen com a objectiu despertar el nen en el moment que hi ha fuga d’orina i que aprengui a reconèixer quan ha d’aixecar-se per anar al lavabo.
  • Entrenament en llit sec: on es desperta al nen de manera sistemàtica per anar al lavabo on practica exercicis de retenció voluntària. L’hora de despertar el nen cada dia que passi s’anirà espaiant.
  • Tractament farmacològic (desmopresina, anticol·linèrgics).

Escollir el tractament dependrà de l’avaluació i història clínica que el professional reculli, ja que a més, l’enuresi pot estar associada a altres patologies o dificultats ( TDAH , trastorns del son, ansietat, baixa autoestima, desajust social…).

El tractament  s’haurà d’adaptar a les circumstàncies i a la situació del nen i de la família en el moment d’iniciar-lo. Tot i que l’enuresi tendeix a remetre amb el pas del temps, tant la primària com la secundària, no s’ha d’ignorar. És un trastorn que pot estar causant greus dificultats en el benestar i el desenvolupament emocional i social del nen.

 

Elisabet Portavella Jovés

Psicòloga Infanto-Juvenil Col.19608

El meu fill no parla , és tímid o presenta mutisme selectiu?

Heu sentit parlar alguna vegada del mutisme selectiu? Possiblement no, ja que hi ha un percentatge baix de nens que actualment el presentin. En diverses ocasions , nosaltres , com a pares observem al nostre fill en tot moment i potser veiem que no és parlador i que té dificultat per relacionar-se amb els altres, certes actituds que solem relacionar-les amb ser senzillament una persona introvertida . A vegades però, hem de consultar certs professionals , perquè potser aquest problema vagi més enllà i estem davant d’un cas de mutisme selectiu .

Aquest problema es sol detectar generalment a l’escola, entre els tres i els vuit anys , quan els professors observen que el nen presenta una relació peculiar amb el seu entorn perquè no es comunica . Si presenta un mutisme selectiu , el nen , probablement , estarà patint una por associat a diverses situacions socials , una mena de fòbia social , que pot durar des d’unes setmanes a alguns anys , de la qual no es coneix la causa , però pot tenir alguna cosa a veure amb un component hereditari , i que aquest problema podrà repercutir negativament en el seu desenvolupament psicològic , social , educatiu o emocional .

Els nens que presenten aquest mutisme , solen ser sensibles , afectuosos , molt intel · ligents o perfeccionistes , i en moltes ocasiones solen parlar bastant amb els seus éssers més pròxims, sobretot amb, els pares . Per tant, aquí veiem alguna cosa desconcertant en la seva comunicació : d’una banda , són persones molt xerraires en entorns familiars però quan es troben en entorns diferents a aquest, rebutgen el fet de comunicar- i s’aïllen de la societat. Aquest aspecte és la característica més rellevant en el mutisme selectiu .

Així doncs , com a pares , que hem de fer quan cert mutisme persisteix o comença a estar present en la parla del nostre fill? En un primer moment haurem de parlar amb diversos especialistes com els seus professors, un psicòleg i un logopeda . Una bona coordinació entre ells , i un eficaç tractament amb aquests especialistes ajudarà que aquest mutisme acabi desapareixent .

Els pares , també haurem de seguir certes consideracions , per tal d’ajudar al nostre fill a superar aquest problema . Les més importants són les següents :

  • Hem de donar-li la oportunitat de conèixer l’espai , explorar i buscar interessos dins d’aquest, sempre sense deixar d’observar-lo en tot moment subtilment .
  • El nostre fill no ha de notar que li donem un tracte especial i molt menys manifestar-li molèstia cap a la seva timidesa .
  • Hem d’adoptar una actitud serena i relaxant .
  • Hem d’eliminar les pressions i expectatives perquè el nostre fill parli
  • Hem de donar-li seguretat i ser comprensius amb les seves dificultats
  • No hem de sobreprotegir
  • Hem comunicar-li que pot decidir parlar o no quan vulgui, així el nostre fill tindrà el control i la llibertat de comunicar-se sense sentir-se pressionat.

Cal fomentar situacions de comunicació relaxada , on l’objectiu sigui el plaer d’estar junts compartint una activitat didàctica i lúdica .

 

Laia Escobar

Logopeda Infantil y Neurologopeda CLC, núm. 083636

Conseqüències de la Síndrome d’Alienació Parental en menors

Encara que actualment hi ha pocs estudis sobre les conseqüències que un SAP tindrà a curt i llarg termini en els / les menors , sí que s’ha pogut observar , en llocs com el Punt de Trobada Familiar , davant la simple presència física del progenitor rebutjat , reaccions d’ansietat , crisi d’angoixa i por a la separació , el progenitor acceptat informa a més d’alteracions a nivell fisiològic en els patrons d’alimentació i son, conductes regressives , i de control d’esfínters .

Davant la presència de la simptomatologia descrita , indicar que a nivell de relació patern / matern filial , és aconsellable que els menors continuïn tenint relació amb el progenitor alienat , ja que una de les estratègies que utilitzarà el progenitor alienador serà que es suspengui el règim de visites utilitzant tàctiques com les descrites anteriorment . Per això és important a més, donar pautes i orientacions adequades al progenitor alienat perquè durant els contactes no afavoreixi amb la seva conducta o verbalitzacions , el manteniment del SAP . Aquestes orientacions van encaminades a no realitzar retrets als menors , ni entrar en els seus atacs , tenint en compte que no parlen per ells mateixos , donar respostes que satisfacin un retret o necessitat que transmet el / la menor , en els casos en què estiguem davant un nivell lleu o moderat en el qual es realitzin visites , centrar aquestes en un ambient lúdic entre tots dos, buscar activitats que siguin del gust del menor , i posteriorment tasques més personals , etc .

Els símptomes que s’han associat al SAP són, en suma, els següents :

– Campanya de denigració en la qual el nen està obsessionat amb l’odi cap a un dels progenitors : es combinen aquí el “rentat de cervell ” que porta a terme el progenitor alienant amb la pròpia contribució del fill a la denigració del progenitor alienat . No estem davant el SAP si el fill no col · labora en aquesta campanya .

– Racionalització de la conducta de manera feble , absurda o frívola : la SAP només pot predicar-se de fills que no han patit cap tipus d’abús , físic , sexual o emocional , ja que en cas contrari podria justificar la conducta denigrant del menor cap al progenitor . Al contrari , el SAP es caracteritza perquè el menor justifica amb arguments absurds seu odi cap al progenitor alienat .

– Falta d’ambivalència : en les relacions personals sempre hi ha aspectes positius i negatius . Els nens que presenten SAP són incapaços de reconèixer els aspectes positius de la seva relació amb el progenitor alienat i només se centren en els negatius , i, de manera inversa amb el progenitor alienant .

– El fenomen del ” pensador independent” : aquest fenomen ocorre quan el nen fa seus els sentiments d’odi cap al progenitor alienat quan en realitat, està imitant els del progenitor alienant .

– Suport automàtic al progenitor alienant : el nen que presenta SAP dóna suport de forma automàtica i sense reflexionar al progenitor alienant en casos de conflicte entre els pares .

– Manca de remordiments per la crueltat cap al progenitor alienat : els nens amb SAP no tenen cap tipus de remordiment en les seves manifestacions d’odi cap al progenitor alienat , qui té l’opció de , o tolerar el comportament del nen , o suspendre el contacte .

– Presència de ” situacions” prestades : el fill descriu situacions que , per la seva naturalesa , són impròpies de la seva edat i s’intueix que són obra del progenitor alienant .

– Extensió de la animositat cap a la família del progenitor alienat : l’odi del nen pot estendre a familiars del progenitor alienat i negar-se a visitar-los.

Els criteris per identificar si un nen està patint SAP segons Aguilar són ( Aguilar , 2008 ) :

– Els menors , recolzats per la mare o el pare alienador , inicien una campanya d’injúries i desaprovació cap a l’altre progenitor , a través de la qual expressen el seu rebuig , odi o temor cap a ell .

– Quan pretenen argumentar la seva actitud , utilitzen explicacions tribals per a justificar la campanya de desacreditació , raons que exposen fredament , en moltes ocasions de manera estereotipat i sense lògica .

– El menor construeix un món dicotòmic , de bo i dolent , en què es dóna una absència d’ambivalència cap al progenitor rebutjat , del qual no cal esperar res de bo i al que es considerarà culpable de qualsevol prejudici que li esdevingui.

– El menor pensa que ha arribat a aquesta situació mogut per la seva autonomia de pensament , és a dir , sense influència externa , únicament com a decisió lògica i pròpia després de les seves experiències viscudes .

– Si es produeix qualsevol atac , vingui d’on vingui , cap al progenitor al qual està unit , el menor porta a terme una defensa del pare alienador .

– Els menors que manifesten aquest comportament mostren una absència de culpa davant els sentiments del pare o la mare rebutjat , que els permet la seva exploració emocional i econòmica .

– En un discurs , el nen utilitza escenaris prestats en les seves expressions , que consisteixen en situacions , passatges , converses i termes que expressa com a propis o viscuts en primera persona , tot i que mai hagués estat present quan van passar o resultin incoherents amb la seva edat .

– Es produeix una extensió d’odi del progenitor alienat , que provoca en el nen un rebuig extensible també a l’àvia , els oncles i cosins de la família del progenitor rebutjat .

Míriam Armengol García

Psicòloga especialista en Psicologia Jurídica i Forense Col Núm 15179

BENEFICIS DE LA TERÀPIA COGNITIVA

Les anomenades teràpies cognitives ( TC ) , dins dels tractaments psicològics considerats rigorosos i d’acceptació científica en la comunitat sanitària , constitueixen actualment l’enfocament terapèutic més utilitzat en el camp de la psicoteràpia .

En aquest sentit , la TC centra el seu camp d’acció en l’aplicació de tècniques concretes , a partir de l’estudi i comprensió dels processos i les estructures mentals , aplicant un model científic a aquest estudi , i centrant-se en l’àmbit de l’organització i significat de les experiències que les persones realitzem al llarg de la nostra vida .

Malgrat el desenvolupament experimentat per la TC durant els últims anys , la qual s’ha diversificat i diferenciat de manera significativa – teràpia cognitivoconductual , teràpia centrada en esquemes cognitius , teràpia cognitivosocial , teràpia constructivista – , una de les característiques fonamentals que comparteixen totes elles , és la de proporcionar a la persona una millor comprensió del funcionament del propi pensament i la seva relació amb les emocions i el comportament final .

Aquest plantejament no ignora la interrelació entre els processos biològics , conductuals , relacionals , afectius i cognitius , més aviat al contrari , considera que tots es veuen afectats a partir del processament dels elements propis de la cognició humana , com són els pensaments , les imatges i les creences , els quals doten de significat a la nostra experiència i són susceptibles de desadaptar a la persona i generar diferents trastorns psicològics .

Va ser el gran psicòleg clínic nord-americà Albert Ellis qui , fa ja diverses dècades , amb la seva Teràpia Racional Emotiva va establir les bases de la reestructuració cognitiva com a mètode terapèutic fonamental en la TC , a través del seu conegut model ABC . Explicat de forma molt resumida , en aquest model , A defineix l’esdeveniment negatiu que genera una conseqüència negativa C , però que no és en realitat la causa de la mateixa , sinó que l’autèntica causa són les creences , B ( beliefs , en anglès ) , que determinen la nostra interpretació del que ha passat , generant pensaments automàtics que cronifiquen patrons ABC- molt erronis i mòrbids . En conseqüència , es tractarà d’analitzar i aprofundir en aquestes creences , diferenciant entre irracionals i racionals i tractant de substituir les primeres per les segones .

Tot i que actualment aquest model ha anat ampliant i ha evolucionat en el seu plantejament i aplicació amb l’arribada de les teràpies cognitives de tercera generació i també amb el constructivisme , encara representa l’essència d’un enfocament terapèutic rigorós molt acceptat i utilitzat , que ha demostrat sobradament la seva eficàcia en milers de pacients amb trastorns psicològics molt diversos .

Tornant a l’actual enfocament en la TC , podem dir que el més rellevant i transcendent en la nostra organització cognitiva , sembla ser el significat que atribuïm a la nostra experiència i les creences que aquest ens genera , ja que és el que connecta els nostres pensaments amb les emocions que acabem experimentant i les conductes que realitzem en conseqüència , retroalimentant i teixint potents circuits dels quals pot ser difícil escapar. A partir d’aquí és quan podem aplicar les esmentades tècniques i procediments de reestructuració cognitiva , que en conjunt tenen com a objectiu que una persona aprengui a reorganitzar millor la forma de processar del seu pensament i conseqüentment la forma de sentir i d’actuar .

En aquest sentit i recordant Ellis , l’expressió clau són les Distorsions Cognitives , que consisteixen en patrons erronis de pensament – derivats de creences personals i de significats subjectius apresos prèviament – , que utilitzem en la nostra interpretació de la realitat , i que ens acaben generant pensaments automàtics , els quals al seu torn ens generen una elevada alteració emocional que acaba propiciant comportaments igualment alterats . D’aquesta manera es conforma un esquema cognitiu desad.aptatiu que sovint es cronifica i origina nombrosos trastorns psicològics .

Distorsions cognitives com el filtratge o abstracció selectiva , la sobregeneralització , la polarització , la interpretació del pensament , la personalització o la visió catastròfica , entre d’altres, generen múltiples interpretacions deformades en nosaltres , que sovint les prenem com certes i ens impedeixen jutjar racionalment les experiències de cada moment contribuint a mantenir nombroses creences irracionals que ens determinen les emocions i la conducta final

En definitiva doncs , podem intuir que els beneficis de la teràpia cognitiva no són una cosa menor per a qualsevol persona que vulgui o necessiti fer una revisió personal de “la seva manera de pensar” , sinó al contrari , representa tota una reeducació de les bases del propi pensament i , per tant, en la mesura que contribueix a un millor enteniment de nosaltres mateixos , ens ajuda a sentir-nos i a adaptar-nos millor al nostre entorn, millorant significativament el nostre equilibri emocional i per tant la nostra qualitat de vida .

Santiago Romeu Andrés 

Psicòleg Especialista en Psicologia Clínica col. núm . 5205 COPC

La Síndrome d’Alienació Parental

La infància és l’etapa més bella de l’evolució cap a la maduresa , en què hi ha una gran vulnerabilitat que ha de ser protegida . Es considera que la família és la primera força ( en el temps i per la seva transcendència ) que intervé modulant les experiències infantils determinant conductes i participant en la personalitat progressiva , és en ella on ens hem de centrar per donar explicació a les conductes i comportaments de nostres menors .

Sigui quin sigui el membre de la parella ( mare o pare ) amb qui convisqui el nen s’ha de garantir la relació amb tots dos després de la separació , els règims de visites tenen diverses i importants funcions psicològiques per al desenvolupament de la infància , les visites protegeixen els drets del menor d’accés al progenitor que no té la custòdia , igual que els d’aquest últim , així mateix , es protegeix el vincle emocional entre l’infant i els seus progenitors , ja que se li proporcionen models de rol alternatius i , finalment , es permet al progenitor que té la custòdia que descansi de la seva responsabilitat en la criança .

El problema sorgeix no pel fet que els pares , responsablement , decideixin posar fi a la seva vida en comú , sinó quan es fan partícips als seus fills i filles dels conflictes que ha generat la separació . Llavors els nens es veuen immersos en els problemes dels adults , prenent partit en el conflicte , passant a formar part dels blocs enfrontats , i reproduint les disputes dels grans. En aquests casos , l’opinió dels menors estarà mediatitzada , en major o menor grau , pel problema en què estan immersos i per les pressions que estan rebent .

En determinats casos , és fàcil apreciar com el nen adquireix un paper protector del progenitor a qui sent com més feble , ” el perdedor o l’abandonat ” , exercint una funció defensora que no li correspon . Aquesta funció pot portar fins i tot a rebutjar qualsevol contacte amb l’altre progenitor , justificant la seva postura davant totes les instàncies que li demana explicacions , inclòs el jutge .

D’altra banda , els menors embolicats en una situació de ruptura familiar conflictiva pateixen una aguda sensació de xoc , de por intensa , tenyit tot això per un sentiment de profunda confusió , amb conseqüències negatives a nivell psicoemocional i conductual .

Aquests menors presenten , sovint , sentiments d’abandó i culpabilitat , rebuig , impotència i indefensió , inseguretat , així com estats d’ansietat i depressió i conductes regressives , disruptives i problemes escolars .

De vegades , els pares que es divorcien realitzen comentaris denigrants i negatius sobre l’altre progenitor . És habitual que això passi alguna vegada en tot divorci , quan el dolor i la frustració empenyen més que la raó . Però si succeeix de manera contínua , ens trobem amb un intent d’educar el fill en l’odi cap a l’altre progenitor.A això en diem Síndrome d’Alienació Parental .

La Síndrome d’Alienació Parental ( SAP ) és un trastorn caracteritzat per un conjunt de símptomes que resulten del procés pel qual un progenitor transforma la consciència dels seus fills , mitjançant diferents estratègies , a fi d’impedir , obstaculitzar o destruir els seus vincles amb l’altre progenitor , fins a fer contradictòria amb el que hauria d’esperar de la seva condició.

Al principi , el pare que porta a terme l’educació en l’odi realitza comentaris malintencionats sobre l’altre , denigrant-lo , fins que el menor els interioritza i expressa , per si sol , el seu rebuig a tenir contacte amb ell . A aquest pare o mare li direm el progenitor alienador . Al costat dels comentaris , el progenitor alienador comença a interferir en els contactes del fill amb l’altre progenitor , no fent-li arribar els regals que li mana , interferint en les trucades telefòniques , entorpint el temps de convivència de tots dos o encoratjant a que sigui desobedient , desautoritzant en decisions importants en la vida del fill .

Quan això passa , el nen es veu forçat a prendre partit . Uns nens solen fer dos mons separats , no comentant res del que passa a casa d’un dels seus pares a la casa de l’altre . D’aquesta manera diu a cada un el que vol sentir . Altres nens aprofiten temporalment la falta de comunicació per treure partit de la situació , però , tant uns com altres , tard o d’hora es veuen forçats a prendre partit pel bàndol més agressiu .

Al principi solen reproduir els retrets que el pare alienador ha realitzat. D’aquesta manera , el progenitor rebutjat contempla perplex com el seu fill fa comentaris que ja ha escoltat en boca de la seva exparella .

Després, el nen comença a sentir-se incòmode quan ha d’anar a casa del pare rebutjat , posa qualsevol excusa , disminueix la comunicació i , quan aquest li pregunta respon de manera agressiva perquè considera que s’està posat en la seva vida .

Finalment , el menor és el que porta a terme la campanya de rebuig i injúries , afirmant que és ell el que , de manera autònoma , ha arribat a aquesta postura . Mentrestant, el progenitor alienador , que va iniciar l’educació en l’odi cap a l’altre , afirma que ell no pot fer res per convèncer el seu fill , i que és aquest el que ha decidit , per si mateix , no tenir contacte amb l’altre pare . A això en diem un fals conciliador .

És llavors quan el nen deixa de ser arma llancívola i es converteix en infanteria , rebutjant tant al progenitor , com als seus avis , oncles , cosins o qualsevol persona relacionada amb aquesta branca familiar .

La recomanació fonamental per al progenitor rebutjat és evitar que es trenqui el vincle . Per breu que sigui el temps que passa amb el seu fill sempre és millor que no compartir res. Mentre mantingui el vincle hi ha una porta oberta al diàleg .

Els comportaments i estratègies que el progenitor alienant posa en joc solen ser subtils , a continuació es resumeixen alguns dels més freqüentment trobats :

–          Refusar passar les trucades telefòniques als fills

– Organitzar diverses activitats amb els fills durant el període que l’altre progenitor normalment ha d’exercir el seu dret de visita

– Presentar al nou cònjuge als fills com la seva nova mare o el seu nou pare

– Interceptar el correu i els paquets enviats als fills

– Desvaloritzar i insultar a l’altre progenitor davant dels fills

– Refusar informar l’altre progenitor a propòsit de les activitats en les quals estan implicats els fills ( partits esportius , actuacions teatrals , activitats escolars … )

– Parlar de manera descortès del nou cònjuge de l’altre progenitor

– Impedir l’altre progenitor el exercir el seu dret de visita

– ” Oblidar ” d’avisar a l’altre progenitor de cites importants ( dentista , metge , psicòleg , … )

– Implicar al seu entorn (la seva mare , el seu nou cònjuge … ) en el rentat de cervell dels fills

– Prendre decisions importants a propòsit dels fills sense consultar a l’altre progenitor (elecció de la religió , elecció de l’escola ) .

– Canviar ( o intentar canviar ) els seus cognoms o els seus noms

– Impedir l’altre progenitor l’accés als expedients escolars i metges dels seus fills

– Anar-se’n de vacances sense els fills i deixar-los amb una altra persona , encara que l’altre progenitor estigui disponible i voluntari per ocupar-se’n

– Explicar als fills que la roba que l’altre progenitor els ha comprat és lletja i prohibir posar-se-la.

– Amenaçar amb càstig als fills si s’atreveixen a cridar , a escriure o contactar amb l’altre progenitor de la manera que sigui

– Retreure l’altre progenitor el mal comportament dels fills .

Si bé és cert que per fer una campanya de desacreditació respecte al progenitor alienat , el alienador ha de ser conscient dels actes que realitza , també és cert que sovint , aquest no és plenament conscient que s’està produint un dany psicològic i emocional en les seves fills / es, i de les conseqüències que això tindrà a curt i llarg termini en el o la menor .

És possible identificar diferents nivells d’intensitat en el rebuig que mostren els nens i nenes afectats pel SAP : rebuig lleu , moderat i intens :

– El rebuig lleu es caracteritza per l’expressió d’alguns signes de desgrat en la relació amb el pare o la mare . No hi ha evitació i la relació no s’interromp .

– El rebuig moderat es caracteritza per l’expressió d’un desig de no veure al pare o la mare acompanyat d’una recerca d’aspectes negatius del progenitor rebutjat que justifiqui el seu desig . Nega tot afecte cap a ell i evita la seva presència. El rebuig es generalitza al seu entorn familiar i social . La relació es manté per obligació o s’interromp .

– El rebuig intens suposa una consolidació cognitiu dels arguments que el sustenten . El nen se’ls creu i mostra ansietat intensa en presència del progenitor rebutjat . El rebuig adquireix característiques fòbiques amb fortes mecanismes d’evitació . Pot aparèixer simptomatologia psicosomàtica associada .

El rebuig pot aparèixer immediatament després de la ruptura o en períodes posteriors que poden arribar a diversos anys després , generalment associats a moments concrets del nou cicle evolutiu familiar . D’aquesta manera es distingeixen , seguint a diferents autors , dos tipus de rebuig en funció del moment en què apareixen : primari i secundari, que configuren una dinàmica relacional .

Aquest article ens introdueix a la Síndrome de l’Alienació Parental i ens convida a reflexionar sobre les possibles conseqüències que pot tenir en el menor . En una propera entrada al bloc s’analitzaran aquestes conseqüències .

Míriam Armengol García

Psicòloga especialista en Psicologia Jurídica i Forense Col Núm 15179

Els nens prematurs poden tenir problemes de llenguatge

Sumada a totes les complicacions ja conegudes per les quals ha de travessar un nadó prematur , és a dir , un nen que va néixer amb menys de 37 setmanes de gestació , ara es coneix que aquests petits podrien manifestar en el seu desenvolupament grans problemes de llenguatge , comparats aquells nens que tenen la sort de néixer a terme .

Això es va poder conèixer gràcies a un nou estudi dut a terme per l’Acadèmia estadunidense de Pediatria . Tot el projecte va estar a càrrec de Inge L.van Noort – van der Spek , que de moment va declarar que si bé es coneixen les possibilitats no se sap encara si aquests problemes de llenguatge poden disminuir , empitjorar o mantenir-se estable al llarg del temps i de la seva vida.

Segons les dades que emet la World Health Organization , hi ha un total de 13 milions de nadons al món que neixen de forma prematura cada any , i que com a prematurs tenen serioses possibilitats de desenvolupar discapacitats importants com ara retard mental , paràlisi cerebral , disfuncions visuals i auditives greus , o trastorns d’aprenentatge i com sabem ara , de llenguatge .

Per desenvolupar la investigació es va treballar amb una base de dades d’estudis publicats entre el gener de 1995 i març del 2011 , realitzats en base a les funcions del llenguatge en nens nascuts abans de temps . La idea original era la de determinar quin és el curs de desenvolupament de les funcions de la parla en aquests nens nascuts de manera prematura , comparats als nens nascuts amb un temps mitjà de gestació .

Es van realitzar comparatives i les diferències entre ambdós grups van demostrar que es feien més evidents sobretot cap a les edats entre els 3 i els 12 anys . Els investigadors van comentar la importància de realitzar una detecció oportuna d’aquest tipus de problemes en els nens i realitzar , una intervenció a temps per tractar els problemes de llenguatge en aquesta creixent i vulnerable població de nens prematurs , ja que d’aquesta manera només es poden prevenir problemes emocionals i socials , dèficits d’aprenentatge , problemes de conducta i de desenvolupament personal , podent arribar a evitar la necessitat d’educació especial .

Concretament , els nadons prematurs van trobant serioses dificultats amb la funció d’un llenguatge complex a mesura que van creixent , de manera que cal tenir en compte aquesta possibilitat en el seguiment mèdic del desenvolupament d’aquest tipus de nens.

 

 

 

Per saber més sobre el tema podeu visitar el següent enllaç :

http://www.sap.org.ar/docs/congresos/2010/neo/martineztrastornos.pdf

Laia Escobar

Logopeda Infantil y Neurologopeda CLC, núm. 083636

PÈRDUES DE MEMÒRIA, QUAN PREOCUPAR-SE?

Qui , en alguna ocasió , no s’ha oblidat de què anava a buscar en una altra habitació , no recordava on va deixar el cotxe aparcat , no ha aconseguit recordar el nom d’ algú que li acaben de presentar , o no troba la paraula justa que vol dir?

Els errors de memòria d’aquest tipus, de caràcter puntual són habituals a qualsevol edat . I a més es poden intensificar per diversos factors : ansietat , cansament , estrès , depressió …

Quan ens hem de preocupar ? Si ja som grans podríem estar a l’avantsala d’una demència com la malaltia d’Alzheimer ?

Quan afegim la variable edat hem de considerar que en l’envelliment normal hi ha un declivi de la memòria i altres funcions cognitives . Aquest declivi cognitiu associat a l’edat no és global ( hi ha funcions que decauen i altres que no ) , així com no és igual en totes les persones . A més , problemes mèdics habituals en la gent gran , com ara la hipertensió o la diabetis , poden també estar implicats en el rendiment cognitiu de la persona .

Diferenciar quan es tracta d’un oblit ” normal” i quan es tracta d’una condició patològica sovint no és una tasca fàcil . A més,  pot ser difícil diferenciar entre el deteriorament associat a l’edat, el deteriorament cognitiu lleu ( que no necessàriament serà el primer pas d’una demència ) i un estadi inicial de demència .

Malgrat les dificultats exposades , anem a detallar algunes característiques que poden ajudar a valorar si els oblits poden ser preocupants i hem de consultar a un especialista :

– Els oblits interfereixen significativament en l’execució de les nostres activitats diàries de forma satisfactòria i fins i tot posen en perill la nostra integritat .

– S’obliden coses rellevants i normalment pròximes en el temps , com anar a recollir els néts quan és una activitat diària , o no recordar una conversa mantinguda el dia anterior .

– Els oblits són molt freqüents i s’obliden les mateixes coses repetidament .

– Hi ha un canvi significatiu en la capacitat cognitiva actual de la persona comparada a com era uns mesos o anys enrere .

– La persona no és conscient de les seves fallades de memòria o li resta importància . I pel contrari, els familiars i amics mostren preocupació per aquests errors . En canvi, l’oblit benigne molesta molt a qui el pateix , però no a la seva família , ja que l’entorn li dóna la importància que vertaderament té .

– Si la persona repeteix o pregunta reiteradament coses , i si es desorienta en espais i llocs de recorregut habitual o bé coneguts .

Consultar un especialista per fer una valoració exhaustiva de les funcions cognitives i la seva repercussió a nivell funcional i emocional ens pot ajudar a evitar inquietuds innecessàries i també per iniciar , si cal , el tractament adequat i ajudar-nos a prendre decisions per fer front a una possible malaltia . Un primer pas per a aquesta valoració és l’exploració neuropsicològica , on el pacient se sotmet a tests de memòria i també s’avaluen altres funcions cognitives , com ara la flexibilitat mental , la capacitat d’inhibició i l’orientació en l’espai.

 

Núria Bayarri Gordi

Psicóloga Sanitaria y Experta en Neuropsicología Clínica.  Col.16994