Dolor emocional

El dolor emocional pot arribar a ser més intens que el dolor físic. Aquesta frase és ben certa i, la majoria de nosaltres, patim aquest dolor emocional en algun moment o un altre de la nostra vida, ja que és inherent a la condició humana.

En la nostra cultura occcidental però, la veritat és que no se’ns ensenya a afrontar ni a gestionar les múltiples situacions doloroses que ens trobarem a llarg dels anys. Al contrari, hem après bàsicament a evitar el dolor, engegant estratègies que sovint ens fan sentir encara pitjor i que no ens permeten una autèntica curació emocional.

Estratègies habituals però equivocades per a afrontar el dolor emocional.

D’entrada, quan sentim dolor emocional es tracta de prendre’n consciència i d’iniciar les estratègies d’afrontament correctes, per tal de no abandonar-nos a les respostes automàtiques que generen els models apresos, habitualment dels pares o del nostre entorn proper.

– Conductes de negació. Quan optem per ignorar el patiment, com si no fos real.
– Conductes de fuga. Quan intentem allunyar-nos al màxim de la sensació de dolor.
– Conductes de repressió. Ens convencem que no som capaços de manejar el dolor i l’interioritzem.
– Conductes de projecció. Quan projectem el nostre dolor com si els altres el patissin.
– Conductes d’aïllament. Quan decidim no compartir el dolor i ens distanciem.
– Conductes regressives. Quan ens refugiem en etapes passades, com a antídot del present dolorós.
– Conductes de desplaçament. Quan busquem culpables exteriors i no ens responsabilitzem del dolor.
– Conductes de racionalització. Quan rebutgem les emocions i tot ho racionalitzem, autoculpant-nos
– Conductes repetitives. Quan repassem obsessivament els fets dolorosos.
– Conductes de substitució. Quan substituim uns pensaments per uns altres, de forma ingenua.

A partir d’aquí podem definir tres passes per a afrontar i superar el dolor emocional:

1. El dolor no és el teu enemic

El dolor és un símptoma i, com a tal, l’hem d’acceptar i reconeixe’l com a quelcom real que hem de manejar. Acceptar que ens durarà i afectarà durant un temps, on també haurem d’acceptar les seves conseqüències com la ira i la frustració. Prendre’n consciència i entendre’l com una resposta normal que se’ns manifesta.

2. Acceptació radical

Segons la definició de Tara Brach, acceptar amb claredat el que estem sentint en el present, de manera que poguem lidiar amb aquesta experiència amb compassió.. Això significa acceptar el que ens porta la vida sense presentar resistència. Lluny de resignar-se, vol dir acceptar que hi ha coses succeïdes que no les podrem canviar, sense entrar en cercles viciosos d’emissió continuada de judicis de valor i negativització.

Assumint els fets podrem arribar a comprendre que formen part del nostre passat, adonant-nos que allò que manté el dolor consequent, són els pensaments i emocions, que de forma recurrent anem alimentant. I podrem acabar desconnectant-ho del nostre present, comprenent que ja no cal buscar solucions a fets del passat, deixant de rumiar i de reviure’ls dolorosament.

3. Recomposar els aspectes trencats que deixa enrere el dolor

Es tracta de treballar i cultivar una actitud de resiliència davant dels inevitables cops que ens dóna la vida, així com d’acceptar que el món ens ha posat a prova, desafiant les nostres creences i forçant-nos a revisar-les.

En aquest sentit, l’anomenada Teràpia d’Acceptació i Compromís o ACT, és una potent eina terapèutica que, enmnarcada en la nova Teràpia cognitiva de tercera generació, ens ajuda a reequilibrar-nos emocionalment quan el dolor ha estat prou intens com per a sacsajar-nos i generar-nos un desequilibri en el nostre sistema emocional.

Santiago Romeu Andrés
Psicòleg Especialista en Psicologia Clínica
GABINET PSICOLÒGIC ROMEU

Per què perdonar ens allibera

Perdonar ens allibera.

Aquesta és una frase cada vegada més utilitzada en entorns terapèutics, i que està plena de sentit. Però… què vol dir exactament perdonar?

Perdonar no és, per descomptat, un acte que minimitzi o banalitzi un acte negatiu comès contra nosaltres, ni és tampoc oblidar l’acte negatiu succeït.

Perdonar implica acceptació i comprensió. Consituteix un acte íntim i personal, que ens permet reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i recuperar un benestar que abans no podíem tenir, alliberant-nos d’emocions molt negatives que ens empresonen, com la ira i el resssentiment.

Segons Bob Enright, psicòleg de la Universitat de Wisconsin i investigador sobre l’acte de perdonar, el perdó és un acte complex que implica canvis en la concepció de l’acte agressor, que generen canvis cognitius i afectius, anant molt més enllà de “passar pàgina i seguir endavant”.

En aquest sentit, implica entendre l’altre com a un ésser complex amb actes falibles, per tant com a executor de males accions.

Des d’aquesta òptica, podem parlar de la Teràpia del Perdó, com a procés terapèutic que treballa en aquesta direcció, seguint unes regles concretes. Són les següents:

Perdonar no és minimitzar l’experiència. Cal assumir la morbilitat de l’acte succeït.
Perdonar no és oblidar. És millor recordar el succeït per a millorar la resiliència.
Per a perdonar no cal que l’agressor es disculpi. No cal penediment extern, és un acte intern.
Perdonar no és signe de debilitat. Significa que s’ha decidit avançar i no quedar en el passat.
Perdonar és un procés. Implica alt-i-baixos i dificultat d’acceptació de certs aspectes concrets
Perdonar preserva la pròpia salut mental. Ens preserva el propi equilibri emocional.

La pràctica de la Teràpia del Perdó, acostuma a implicar 4 fases terapèutiques, com són:

1. Expressar les emocions. Normalitzar les emocions d’ira, enuig, dolor o ressentiment.
2. Comprendre el per què. Acceptar possibles explicacions limitades o poc raonables.
3. Reconstruir la seguretat. Enfortir la nostra autoconfiança de cara al futur.
4. Deixar anar. Renunciar a un rol de víctima i al rancor. Això ens farà més forts.

Santiago Romeu Andrés
Psicòleg Especialista en Psicologia Clínica
GABINET PSICOLÒGIC ROMEU

Quan mengem per ansietat

Quan mengem per ansietat

Qui no ha menjat mai de forma compulsiva en moments d’ansietat?

Quan gestionem situacions tensionals que desborden els nostres recursos psicològics, el malestar emocional resultant que es genera en nosaltres ens pot empènyer a recórrer al menjar, a saciar-nos rapidament, com a mecanisme ansiolític que aparentment ens retorna a un estat de tranquil.litat i satisfacció. Aquest efecte però, és en realitat efímer i ens pot acabar generant problemes físics i psicològics, més enllà dels seus efectes suposadament relaxants.

Tot i que el més habitual i sa és menjar a partir de la sensació de gana física -aquella que és resultant del desgast calòric i dels nutrients i que hem de recuperar-, sovint podem arribar a ingerir aliments per a compensar necessitats emocionals.

Aquesta ingesta ansiosa ens aboca a una sobreingesta alimentària i a un desequilibri nutritiu creixent, així com ens acaba generant sentiments de culpabilitat que augmenten el nivell d’ansietat, predisposant-nos a més episodis de sobreingesta, i entrant així en un cercle adictiu del qual pot ser difícil sortir.

Per descomptat, el fet de menjar ocasionalment alguna cosa que ens agrada molt, com a premi o recompensa emocional per a satisfer-nos, no és necessariament negatiu en sí mateix. El problema apareix quan les “ingestes compensatòries” es converteixen en la principal forma d’afrontament del malestar emocional.

Aquesta gana emocional obviament no es pot saciar només amb l’acte de menjar, ja que no té el seu origen en les necessitats nutritives sino en necessitats emocionals no satisfetes. Per tant, cal aprendre a reconèixer-la quan se’ns presenta, resistint-nos a la ingesta compulsiva i aprenent a utilitzar altres mecanismes reductors d’ansietat.

En aquest sentit, estan indicades pautes condutuals com l’exercici físic, tècniques de relaxació o de mindfulness i, en general tots aquells mecanismes de reestructuració cognitiva que ens ajudin a prendre consciència de la situació de desequilibri emocional del moment.

Aquesta gana emocional la podem reconèixer facilment, ja que té elements característics que la identifiquen, com per exemple:

– Ens fa desitjar determinats aliments que ens reconforten rapidament, habitualment els sucres i els greixos, que són els que generen més recompensa cerebral.

– S’activa de cop i amb urgència, mai de forma progressiva i natural.

– No ens sentim satisfets ni saciats per molt que mengem, més aviat ens aboca a experimentar insatisfacció.

– Ens fa menjar de forma automàtica, depressa i sense ser conscients d’allò que estem menjant.

– Ens acabarà generant sentiments de culpa, penediment o vergonya.

Des d’aquí animem a tots els nostres lectors a reflexionar sobre els propis hàbits alimentaris, a analitzar fins a quin punt us reconeixeu en les característiques de la gana emocional.

I us recordem que en el nostre Gabinet disposem d’un excel.lent servei de nutrició i dietètica, on tenim en compte tots aquests aspectes de naturalesa psicològica, tan importants de treballar a l’hora d’assolir un estil alimentari saludable i adequat.

Santiago Romeu Andrés
Psicòleg Especialista en Psicologia Clínica
GABINET PSICOLÒGIC ROMEU

El poder de la por

“La por s’ha convertit en una emoció primària dominant en la societat actual. Tant el temor que neix de les circumstàncies col.lectives -desastres naturals, guerres o crisis econòmiques-, com el que sorgeix del nostre interior, especialment del cervell -fòbies ansietat, angoixa, pànic o incertesa”.

Parafrasejant el títol i un dels paràgrafs del conegut llibre del Dr. Jorge Tizón, eminent psiquíatre, psicoanalista i neuròleg de la Universitat de Barcelona, podem constatar que de fet, estem convivint quotidianament amb la por, i més si tenim en compte l’elevada influència que els mitjans de comunicació generen en el nostre pensament i conducta, augmentant i magnificant els nostres temors.

Tal i com explica el Dr. Tizón, cal que situem els temors en el seu context just, aprenent a identificar-los i a gestionar-los dins de la nostra vida quotidiana. Només així podran perdre força, especialment si també els treballem amb teràpies psicològiques basades en els esquemes cognitius, en la intel.ligència emocional i en la psicologia positiva.

Un dels mecanismes bàsics per a gestionar la por, és entendre que s’ha d’afrontar, però evitant exposicions innecessàries i, sobretot, sense deixar-se portar per les sensacions corporals. En aquest sentit, són molt recomanables els exercicis respiratoris antiangoixa.

Més enllà d’aquests mecanismes terapèutics d’autogestió, evidentment n’hi ha d’altres més estructurats i d’un major abast, que s’hauran d’aplicar quan ens trobem davant d’estats de pors més patològiques, és a dir, quan la por adquireix un nivell i una retllevància tals, que paralitzen i desadapten la persona, generant un quadre clínic que requerirà d’una intervenció professional adequada.

Però en qualsevol cas, si mantenim una actitud d’acceptació de la por com a emoció humana normal i adaptativa, i ens centrem en relativitar-la i en afrontar-la quan la notem, ja tindrem bona part de la feina feta.

Santiago Romeu Andrés
Psicòleg Especialista en Psicologia Clínica, col. núm. 5205 COPC
GABINET PSICOLÒGIC ROMEU

Incorpora l’Atenció Plena a la teva vida

Incorpora l’Atenció Plena a la teva vida

Ja estem en plena època estiuenca, i molts de nosaltres gaudim d’uns dies de descans, fent activitats diferents a les habituals durant la resta de l’any, i que lògicament volem exprimir al màxim.

En aquest context de lleure i aparentment “sense estrés”, a algunes persones els hi pot resultar molt difícil disfrutar plenament d’allò que estan fent, de saborejar les vivències del moment, en part degut a una actitud focalitzada “en el consum ràpid” de l’activitat triada, generant-los paradoxalment elevats estats d’inquietud i de saturació, que són incompatibles amb un estat de benestar emocional.

En aquest sentit, fa uns anys que es parla de la importància de viure amb consciència i atenció plena (traducció de mindfulness), com una de les claus per augmentar el nostre equilibri psicològic i acostar-nos a una sensació de major plenitud i satisfacció personal. Essencialment, es tracta de prendre consciència dels propis pensaments, emocions i comportaments, sense jutjar-los ni prendre’n part, sino amb una actitud contemplativa i acceptant plenament la vivència del moment.

De fet, si aprofondim en els preceptes de l’anomenada Teràpia Cognitiva de Tercera Generació, aquesta ens proposa el mindfulness com a tècnica de meditació que cultiva aquesta actitud vital, i que pot arribar a canviar la forma de relacionar-nos amb el nostre entorn, sentant les bases de la Teràpia d’Acceptació i Compromís (ACT), en el tractament dels problemes psicològics més habituals d’avui en dia, com els trastorns depressius i de l’esfera ansiosa, entre altres.

En definitiva, des d’aquí aconsellem al lector que aprofiti els dies de vacances o els moments de lleure, com a una possibilitat per a experimentar l’atenció plena en cadascuna de les activitats que estigui fent, sense més finalitat que la pròpia vivència del moment, independent de la naturalesa o el resultat de la mateixa.

Activitats naturals com passejar, respirar profundament, estar en contacte amb la natura, així com conversar, escriure, llegir, observar l’entorn, escoltar música o fer esport, possibiliten una experiència oberta i conscient.

Prove-m’ho!

Santiago Romeu Andrés
Psicòleg Especialista en Psicologia Clínica col. núm. 5205 COPC
GABINET PSICOLÒGIC ROMEU

 

 

Arriben les vacances més esperades de tot l’any

Arriben les vacances més esperades de tot l’any

Les vacances d’estiu representen unes de les activitats d’oci més esperades al llarg de cada any, per a la inmensa majoria de la població adulta laboralment activa, així com per als nens.

Atès el nostre estil de vida actual, en general força accelerat i consumista, el període vacacional és una important font d’esforç i d’expectatives, que solen conduir a un estat de satisfacció, però que també ens poden generar frustració, així com un esforç econòmic i d’organització important.  I, per descomptat, és un període que implica un canvi d’hàbits quotidians respecte al període laboral.

En qualsevol cas i considerant els resultats d’alguns estudis seriosos sobre el tema (Jeroen Nawijn, 2008 i 2009), sembla que la inmensa majoria de les persones que fan vacances afirmen haver tingut unes vacances molt satisfactòries (fins el 98 %), independentment de l’anomenada “tristesa postvacacional”.

El més sorprenent d’aquest resultats, és que aquesta percepció d’elevada satisfacció per les vacances viscudes, no guarda relació directa amb les experiències reals tingudes durant el propi període vacacional, sinó que sembla fruït d’una selecció memorística que, a posteriori, “es  queda” amb certs records vacacionals concrets -molt positius-, en detriment d’altres experiències més frustrants que poguin haver ocorregut durant les vacances reals.

De fet, aquest fenomen s’anomena efecte color de rosa, expressió creada a finals dels anys 90 per Terrence Mitchel, a la Universitat de Washington. Segons aquest autor, les persones tendim a anticipar i a recordar les nostres vacances com si les haguéssim gaudit molt més, del que en realitat les disfrutem quan les estem experimentant.

 

En qualsevos cas, des d’aquí us donem alguns consells per a tenir en compte a l’hora de preparar les vostres vacances, per tal que puguin ser gratificants, reparadores i beneficioses:

  • Pensar amb realisme i decidir el tipus de vacances que “sentim” que realment necessitem fer, sense deixar-nos influir per la publicitat imperant, les persones del nostre entorn o les modes del moment.
  • Defugir d’actituds autoexigents, que ens poden conduir a formar-nos massa expectatives, angoixant-nos innecessàriament.
  • Renunciar a iniciar en paral.lel totes les activitats de lleure que hem decidit fer. És millor prioritzar i anar amb calma, en funció del nostre estat emocional de cada moment.
  • Tenir en compte que durant els primers dies de vacances, estarem encara sota els efectes d’un estil de vida més accelerat i influït per la dinàmica laboral, i que per tant no hem d’omplir-nos de molta activitat vacacional. El més important és permetre’ns un canvi de ritme progressiu “a la baixa”.
  • En relació als darrers dies de vacances, hem de fer-ho a la inversa, augmentant progressivament la nostra activitat quotidiana per tal de aclimatar-nos millor al retorn del ritme laboral habitual i minimitzar la “síndrome postvacacional”.

I ara sí….., bones vacances reparadores a tots els nostres lectors!

 

Santiago Romeu Andrés

Psicòleg Especialista en Psicologia Clínica, col. núm. 5205 COPC

GABINET PSICOLÒGIC ROMEU

 

Ansietat i estrès davant situacions d’avaluació

Aquesta setmana la majoria dels alumnes que han acabat el Batxillerat s’enfronten a la selectivitat. Aquesta prova d’accés a la universitat es viu sovint amb neguit per tota la pressió que l’estudiant pot sentir al damunt. L’ansietat i angoixa  davant els exàmens són situacions comunes que molts alumnes viuen en les avaluacions durant tot el curs. Aquestes reaccions  emocionals negatives i incòmodes davant l’anticipació d’una situació estressant com és un examen, no s’han de viure com una ‘normalitat’ ni passar per alt. És cert, que està demostrat que cert grau de tensió anticipatòria és positiu perquè serveix per mantenir actives les facultats intel·lectuals, físiques i emocionals, a més de millorar el rendiment; però aquesta tensió pot esdevenir fàcilment ansietat, i donar-se l’efecte contrari: una avaluació es converteix en un fet amenaçant que es viu com una cosa insuperable i a la qual es dóna una importància exagerada.

Els principals símptomes  no s’allunyen dels que qualsevol nen o adolescent podria passar en un procés ansiós de diferent origen. Podem veure que hi ha p èrdua de gana, o descontrol alimentari ( menjar entre hores o moltes quantitats de forma ansiosa), alteració del son amb dificultats de conciliació o malsons i dormirs poc profunds, estat d’ànim irritable i pensaments negatius i catastrofistes a l’hora de pensar en el resultats de l’avaluació.

índiceEn aquest cas, pot ser necessari iniciar una intervenció dirigida a la disminució de l’estat ansiós, duent a terme tècniques de relaxació, i de reestructuració cognitiva envers els pensaments negatius associats a un examen. A més, seria recomanable dotar a  l’estudiant que pateix ansietat i estrès davant situacions avaluatives de recursos a nivell organitzatiu, de planificació i de tècniques d’estudi per afrontar els exàmens amb més tranquil·litat i seguretat.

 

Elisabet Portavella Jovés

Psicóloga Infanto-Juvenil Col.19608

Ús i abús de les noves tecnologies

Les noves tecnologies són una eina imprescindible i necessària en el nostre dia a dia. Estant modificant la manera com vivim i entenem el món. Els seus usos ens proporcionen una gran quantitat d’avantatges: informació, comunicació, aprenentatges, oci… Però en accés, aquest consum pot provocar l’efecte contrari al desitjat:
– Sobreestimulació i inhibició degut a la incapacitat de processar tanta informació,
– Aïllament,
– Aprenentatges erronis per mala informació o dificultats d’aprenentatge en lectura o escriptura,
– Abandonament d’obligacions escolars, laborals o familiars…

Quan podem dir que l’ús que se’n fa és abusiu i pot transformar-se en addicció?
La diferència entre un ús adequat i l’addicció és el grau d’interferència que les noves tecnologies poden tenir en la vida quotidiana de la persona. La conducta addictiva influeix en l’estat emocional i social de la persona i pot provocar deterioraments clínicament significatius. Els primers símptomes solen ser l’increment del consum, la tendència a l’aïllament trencant progressivament les relacions socials reals, la disminució del rendiment acadèmic o laboral, o l’agressivitat i l’ànim irritable quan no es té el contacte amb l’objecte d’addicció (mòbil, videoconsola, ordinador, tauleta…) o quan no s’està ‘consumint’.

índicePer iniciar el tractament, com tota addicció, l’abús de les noves tecnologies, necessita del reconeixement del problema i motivació pel canvi per part de l’afectat perquè aquest sigui efectiu. El tractament d’aquest abús s’ha de donar a diversos nivells (pacient, família, entorn) i sempre ajustar-se a les característiques del pacient. Haurem de tenir en compte sobretot l’edat de l’afectat i fer un anàlisi de les causes que han propiciat l’addicció.
Un cop feta una avaluació clínica al pacient (història evolutiva, personalitat, adaptació a l’entorn…) es donaran les pautes d’intervenció ajustades que poden basar-se en entrenament en autocontrol, treball de l’autoestima, reforç d’altres conductes, entrenament en habilitats socials, relaxació o teràpia de grup que fomenti l’acceptació i la motivació pel canvi.

Elisabet Portavella Jovés

Psicóloga Infanto-Juvenil Col.19608

FÒBIA SOCIAL A LA INFÀNCIA I ADOLESCÈNCIA

La fòbia social és una por desproporcionada a situacions d’interacció social . El nen o adolescent té la creença que la seva actuació serà  inadequada , ridícula , compromesa o humiliant i que els altres se n’adonaran , el desqualificaran i rebutjaran . Durant l’exposició a la situació social hi ha una activació fisiològica intensa . Segons el DSM – IV els criteris diagnòstics de la fòbia social són :

A ) Por acusada en situacions socials .
B ) L’exposició a les situacions provoca ansietat .
C) Reconeix que el temor és excessiu (Aquest criteri no es compleix en els nens ) .
D ) Evitació de la situació/ns temudes .
E) Provoca interferència , malestar , deteriorament .
F ) En menors de 18 anys mínim 6 mesos de durada.
G ) No és causa d’alguna substància ni malaltia mèdica ( organicitat ).
En els nens i adolescents les situacions socials on freqüentment apareix la por són :
• Assistir a festes o reunions
• Parlar en públic
• Demanar informació
• Menjar
• Beure
• Conèixer gent nova
• Parlar per telèfon
• Sortir al pati
• Activitats extraescolars
• Colònies , excursions

Etiològicament la fòbia social s’associa a diferents factors :

• Factors constitucionals : predisposició orgànica familiar a l’ansietat o temperament ansiós
• Factors ambientals : estil del vincle, mals models d’Habilitats Socials ( HHSS ) , situacions traumàtiques , aprenentatge de creences disfuncionals , manca d’autoestima , complexos …

índiceEl tractament de la fòbia social passa primer de tot per treballar a nivell emocional quines són les majors pors i poder fer un termòmetre emocional graduant els estímuls o situacions segons li fan poca por , bastantapor o molta por al nen . Després es dedica un temps a explicar com funciona la ment i com generem la por parlant de la part emocional i la part racional de la ment humana . Un cop fetes aquestes primeres sessions es passarà a un treball específic basat en les por del nen o adolescent on es treballarà :

• HHSS
• Exposició
• Relaxació
• TREC ( Teràpia Racional Emotiva Conductual )

 

 

 

 

Elisabet Portavella Jovés

Psicóloga Infanto-Juvenil Col.19608


 

 

Trastorn d’Estrès Post-Traumàtic en Nens i Adolescents (TEPT)

Qualsevol persona, en qualsevol moment, pot experimentar algun tipus de trauma. Un trauma és una experiència que posa en risc a la pròpia persona o l’exposa a situacions amenaçants. La persona  sent l’amenaça sobre ell mateix o altres persones, sent terrors, impotència i horror davant la gravetat del que està passant. Les experiències traumàtiques poden classificar-se en diferents categories; alguns traumes com el maltractament infantil, presenciar actes de violència domèstica, patir violacions o lesions, ser víctima d’un desastre natural, una guerra o un acte terrorista.

Els nens i adolescents, quan han patit un trauma presenten alguns símptomes semblants a l’adult com són:

– Símptomes de reexperimentació del trauma.

– Símptomes d’evitació d’elements o situacions associats al trauma.

– Hiperactivació, que en nens sovint són símptomes físics com mal de panxa

En general però, els nens mostren un menor embotament afectiu i menys conductes evitatives que les adults.

Els símptomes d’estrès post-traumàtic varien de forma important segons l’edat i, en certs aspectes, segons el gènere dels menors:

a) Els infants tendeixen a mostrar una major agressivitat i destructivitat i sovint manifesten el trauma en els jocs i els dibuixos, reactuant els fets.

b) En edat preescolar, les reaccions dels nens depenen molt de les dels seus pares i mares: si aquests poden mantenir una certa calma, els nens es senten segurs i manifesten poca simptomatologia.

c) Cap als 8 o 10 anys, les reaccions dels nens són ja molt similars a les dels adults: a aquesta edat ja poden entendre força el que està passant, poden preveure les conseqüències a llarg termini del fet traumàtic i poden reflexionar, en certa mesura, sobre el seu paper en el que ha passat i en el futur.

d) A l’adolescència, comença a aparèixer la mateixa idea que poden tenir els adults de que el fet traumàtic compromet els plans de futur i trenca totes les il·lusions dipositades en ell.

Independentment de l’edat, sembla que les nenes i noies puntuen més alt en la simptomatologia de l’estrès posttraumàtic, mentre que els nens i nois mostren més símptomes conductuals.

També amb independència de l’edat, els nens i adolescents que es veuen exposats al que s’està denominant com TEPT complex, és a dir, no consecutiu a un fet puntual, sinó a una situació traumàtica continuada, com la violència familiar, les guerres, etc., semblen desenvolupar majoritàriament:

a) Canvis en la personalitat

b) Ideació suïcida

c) Depressió

d) Addiccions i altres trastorns mentals

e) Seqüeles neurobiològiques del patiment

Els objectius del tractament del TEPT són:

– Estabilitzar la persona afectada

– Confrontament amb el trauma, bàsicament a nivell cognitiu.

– Processament del trauma, sobre tot en quant a les emocions.

– Controlar les memòries intrusives, imatges, etc..

– Eliminar l’evitació.

– Integrar el trauma en la vida de la persona.

Elisabet Portavella Jovés

Psicóloga Infanto-Juvenil Col.19608