El poder de la por

“La por s’ha convertit en una emoció primària dominant en la societat actual. Tant el temor que neix de les circumstàncies col.lectives -desastres naturals, guerres o crisis econòmiques-, com el que sorgeix del nostre interior, especialment del cervell -fòbies ansietat, angoixa, pànic o incertesa”.

Parafrasejant el títol i un dels paràgrafs del conegut llibre del Dr. Jorge Tizón, eminent psiquíatre, psicoanalista i neuròleg de la Universitat de Barcelona, podem constatar que de fet, estem convivint quotidianament amb la por, i més si tenim en compte l’elevada influència que els mitjans de comunicació generen en el nostre pensament i conducta, augmentant i magnificant els nostres temors.

Tal i com explica el Dr. Tizón, cal que situem els temors en el seu context just, aprenent a identificar-los i a gestionar-los dins de la nostra vida quotidiana. Només així podran perdre força, especialment si també els treballem amb teràpies psicològiques basades en els esquemes cognitius, en la intel.ligència emocional i en la psicologia positiva.

Un dels mecanismes bàsics per a gestionar la por, és entendre que s’ha d’afrontar, però evitant exposicions innecessàries i, sobretot, sense deixar-se portar per les sensacions corporals. En aquest sentit, són molt recomanables els exercicis respiratoris antiangoixa.

Més enllà d’aquests mecanismes terapèutics d’autogestió, evidentment n’hi ha d’altres més estructurats i d’un major abast, que s’hauran d’aplicar quan ens trobem davant d’estats de pors més patològiques, és a dir, quan la por adquireix un nivell i una retllevància tals, que paralitzen i desadapten la persona, generant un quadre clínic que requerirà d’una intervenció professional adequada.

Però en qualsevol cas, si mantenim una actitud d’acceptació de la por com a emoció humana normal i adaptativa, i ens centrem en relativitar-la i en afrontar-la quan la notem, ja tindrem bona part de la feina feta.

Santiago Romeu Andrés
Psicòleg Especialista en Psicologia Clínica, col. núm. 5205 COPC
GABINET PSICOLÒGIC ROMEU

Arriben les vacances més esperades de tot l’any

Arriben les vacances més esperades de tot l’any

Les vacances d’estiu representen unes de les activitats d’oci més esperades al llarg de cada any, per a la inmensa majoria de la població adulta laboralment activa, així com per als nens.

Atès el nostre estil de vida actual, en general força accelerat i consumista, el període vacacional és una important font d’esforç i d’expectatives, que solen conduir a un estat de satisfacció, però que també ens poden generar frustració, així com un esforç econòmic i d’organització important.  I, per descomptat, és un període que implica un canvi d’hàbits quotidians respecte al període laboral.

En qualsevol cas i considerant els resultats d’alguns estudis seriosos sobre el tema (Jeroen Nawijn, 2008 i 2009), sembla que la inmensa majoria de les persones que fan vacances afirmen haver tingut unes vacances molt satisfactòries (fins el 98 %), independentment de l’anomenada “tristesa postvacacional”.

El més sorprenent d’aquest resultats, és que aquesta percepció d’elevada satisfacció per les vacances viscudes, no guarda relació directa amb les experiències reals tingudes durant el propi període vacacional, sinó que sembla fruït d’una selecció memorística que, a posteriori, “es  queda” amb certs records vacacionals concrets -molt positius-, en detriment d’altres experiències més frustrants que poguin haver ocorregut durant les vacances reals.

De fet, aquest fenomen s’anomena efecte color de rosa, expressió creada a finals dels anys 90 per Terrence Mitchel, a la Universitat de Washington. Segons aquest autor, les persones tendim a anticipar i a recordar les nostres vacances com si les haguéssim gaudit molt més, del que en realitat les disfrutem quan les estem experimentant.

 

En qualsevos cas, des d’aquí us donem alguns consells per a tenir en compte a l’hora de preparar les vostres vacances, per tal que puguin ser gratificants, reparadores i beneficioses:

  • Pensar amb realisme i decidir el tipus de vacances que “sentim” que realment necessitem fer, sense deixar-nos influir per la publicitat imperant, les persones del nostre entorn o les modes del moment.
  • Defugir d’actituds autoexigents, que ens poden conduir a formar-nos massa expectatives, angoixant-nos innecessàriament.
  • Renunciar a iniciar en paral.lel totes les activitats de lleure que hem decidit fer. És millor prioritzar i anar amb calma, en funció del nostre estat emocional de cada moment.
  • Tenir en compte que durant els primers dies de vacances, estarem encara sota els efectes d’un estil de vida més accelerat i influït per la dinàmica laboral, i que per tant no hem d’omplir-nos de molta activitat vacacional. El més important és permetre’ns un canvi de ritme progressiu “a la baixa”.
  • En relació als darrers dies de vacances, hem de fer-ho a la inversa, augmentant progressivament la nostra activitat quotidiana per tal de aclimatar-nos millor al retorn del ritme laboral habitual i minimitzar la “síndrome postvacacional”.

I ara sí….., bones vacances reparadores a tots els nostres lectors!

 

Santiago Romeu Andrés

Psicòleg Especialista en Psicologia Clínica, col. núm. 5205 COPC

GABINET PSICOLÒGIC ROMEU

 

Ansietat i estrès davant situacions d’avaluació

Aquesta setmana la majoria dels alumnes que han acabat el Batxillerat s’enfronten a la selectivitat. Aquesta prova d’accés a la universitat es viu sovint amb neguit per tota la pressió que l’estudiant pot sentir al damunt. L’ansietat i angoixa  davant els exàmens són situacions comunes que molts alumnes viuen en les avaluacions durant tot el curs. Aquestes reaccions  emocionals negatives i incòmodes davant l’anticipació d’una situació estressant com és un examen, no s’han de viure com una ‘normalitat’ ni passar per alt. És cert, que està demostrat que cert grau de tensió anticipatòria és positiu perquè serveix per mantenir actives les facultats intel·lectuals, físiques i emocionals, a més de millorar el rendiment; però aquesta tensió pot esdevenir fàcilment ansietat, i donar-se l’efecte contrari: una avaluació es converteix en un fet amenaçant que es viu com una cosa insuperable i a la qual es dóna una importància exagerada.

Els principals símptomes  no s’allunyen dels que qualsevol nen o adolescent podria passar en un procés ansiós de diferent origen. Podem veure que hi ha p èrdua de gana, o descontrol alimentari ( menjar entre hores o moltes quantitats de forma ansiosa), alteració del son amb dificultats de conciliació o malsons i dormirs poc profunds, estat d’ànim irritable i pensaments negatius i catastrofistes a l’hora de pensar en el resultats de l’avaluació.

índiceEn aquest cas, pot ser necessari iniciar una intervenció dirigida a la disminució de l’estat ansiós, duent a terme tècniques de relaxació, i de reestructuració cognitiva envers els pensaments negatius associats a un examen. A més, seria recomanable dotar a  l’estudiant que pateix ansietat i estrès davant situacions avaluatives de recursos a nivell organitzatiu, de planificació i de tècniques d’estudi per afrontar els exàmens amb més tranquil·litat i seguretat.

 

Elisabet Portavella Jovés

Psicóloga Infanto-Juvenil Col.19608

Ús i abús de les noves tecnologies

Les noves tecnologies són una eina imprescindible i necessària en el nostre dia a dia. Estant modificant la manera com vivim i entenem el món. Els seus usos ens proporcionen una gran quantitat d’avantatges: informació, comunicació, aprenentatges, oci… Però en accés, aquest consum pot provocar l’efecte contrari al desitjat:
– Sobreestimulació i inhibició degut a la incapacitat de processar tanta informació,
– Aïllament,
– Aprenentatges erronis per mala informació o dificultats d’aprenentatge en lectura o escriptura,
– Abandonament d’obligacions escolars, laborals o familiars…

Quan podem dir que l’ús que se’n fa és abusiu i pot transformar-se en addicció?
La diferència entre un ús adequat i l’addicció és el grau d’interferència que les noves tecnologies poden tenir en la vida quotidiana de la persona. La conducta addictiva influeix en l’estat emocional i social de la persona i pot provocar deterioraments clínicament significatius. Els primers símptomes solen ser l’increment del consum, la tendència a l’aïllament trencant progressivament les relacions socials reals, la disminució del rendiment acadèmic o laboral, o l’agressivitat i l’ànim irritable quan no es té el contacte amb l’objecte d’addicció (mòbil, videoconsola, ordinador, tauleta…) o quan no s’està ‘consumint’.

índicePer iniciar el tractament, com tota addicció, l’abús de les noves tecnologies, necessita del reconeixement del problema i motivació pel canvi per part de l’afectat perquè aquest sigui efectiu. El tractament d’aquest abús s’ha de donar a diversos nivells (pacient, família, entorn) i sempre ajustar-se a les característiques del pacient. Haurem de tenir en compte sobretot l’edat de l’afectat i fer un anàlisi de les causes que han propiciat l’addicció.
Un cop feta una avaluació clínica al pacient (història evolutiva, personalitat, adaptació a l’entorn…) es donaran les pautes d’intervenció ajustades que poden basar-se en entrenament en autocontrol, treball de l’autoestima, reforç d’altres conductes, entrenament en habilitats socials, relaxació o teràpia de grup que fomenti l’acceptació i la motivació pel canvi.

Elisabet Portavella Jovés

Psicóloga Infanto-Juvenil Col.19608

FÒBIA SOCIAL A LA INFÀNCIA I ADOLESCÈNCIA

La fòbia social és una por desproporcionada a situacions d’interacció social . El nen o adolescent té la creença que la seva actuació serà  inadequada , ridícula , compromesa o humiliant i que els altres se n’adonaran , el desqualificaran i rebutjaran . Durant l’exposició a la situació social hi ha una activació fisiològica intensa . Segons el DSM – IV els criteris diagnòstics de la fòbia social són :

A ) Por acusada en situacions socials .
B ) L’exposició a les situacions provoca ansietat .
C) Reconeix que el temor és excessiu (Aquest criteri no es compleix en els nens ) .
D ) Evitació de la situació/ns temudes .
E) Provoca interferència , malestar , deteriorament .
F ) En menors de 18 anys mínim 6 mesos de durada.
G ) No és causa d’alguna substància ni malaltia mèdica ( organicitat ).
En els nens i adolescents les situacions socials on freqüentment apareix la por són :
• Assistir a festes o reunions
• Parlar en públic
• Demanar informació
• Menjar
• Beure
• Conèixer gent nova
• Parlar per telèfon
• Sortir al pati
• Activitats extraescolars
• Colònies , excursions

Etiològicament la fòbia social s’associa a diferents factors :

• Factors constitucionals : predisposició orgànica familiar a l’ansietat o temperament ansiós
• Factors ambientals : estil del vincle, mals models d’Habilitats Socials ( HHSS ) , situacions traumàtiques , aprenentatge de creences disfuncionals , manca d’autoestima , complexos …

índiceEl tractament de la fòbia social passa primer de tot per treballar a nivell emocional quines són les majors pors i poder fer un termòmetre emocional graduant els estímuls o situacions segons li fan poca por , bastantapor o molta por al nen . Després es dedica un temps a explicar com funciona la ment i com generem la por parlant de la part emocional i la part racional de la ment humana . Un cop fetes aquestes primeres sessions es passarà a un treball específic basat en les por del nen o adolescent on es treballarà :

• HHSS
• Exposició
• Relaxació
• TREC ( Teràpia Racional Emotiva Conductual )

 

 

 

 

Elisabet Portavella Jovés

Psicóloga Infanto-Juvenil Col.19608


 

 

Trastorn d’Estrès Post-Traumàtic en Nens i Adolescents (TEPT)

Qualsevol persona, en qualsevol moment, pot experimentar algun tipus de trauma. Un trauma és una experiència que posa en risc a la pròpia persona o l’exposa a situacions amenaçants. La persona  sent l’amenaça sobre ell mateix o altres persones, sent terrors, impotència i horror davant la gravetat del que està passant. Les experiències traumàtiques poden classificar-se en diferents categories; alguns traumes com el maltractament infantil, presenciar actes de violència domèstica, patir violacions o lesions, ser víctima d’un desastre natural, una guerra o un acte terrorista.

Els nens i adolescents, quan han patit un trauma presenten alguns símptomes semblants a l’adult com són:

– Símptomes de reexperimentació del trauma.

– Símptomes d’evitació d’elements o situacions associats al trauma.

– Hiperactivació, que en nens sovint són símptomes físics com mal de panxa

En general però, els nens mostren un menor embotament afectiu i menys conductes evitatives que les adults.

Els símptomes d’estrès post-traumàtic varien de forma important segons l’edat i, en certs aspectes, segons el gènere dels menors:

a) Els infants tendeixen a mostrar una major agressivitat i destructivitat i sovint manifesten el trauma en els jocs i els dibuixos, reactuant els fets.

b) En edat preescolar, les reaccions dels nens depenen molt de les dels seus pares i mares: si aquests poden mantenir una certa calma, els nens es senten segurs i manifesten poca simptomatologia.

c) Cap als 8 o 10 anys, les reaccions dels nens són ja molt similars a les dels adults: a aquesta edat ja poden entendre força el que està passant, poden preveure les conseqüències a llarg termini del fet traumàtic i poden reflexionar, en certa mesura, sobre el seu paper en el que ha passat i en el futur.

d) A l’adolescència, comença a aparèixer la mateixa idea que poden tenir els adults de que el fet traumàtic compromet els plans de futur i trenca totes les il·lusions dipositades en ell.

Independentment de l’edat, sembla que les nenes i noies puntuen més alt en la simptomatologia de l’estrès posttraumàtic, mentre que els nens i nois mostren més símptomes conductuals.

També amb independència de l’edat, els nens i adolescents que es veuen exposats al que s’està denominant com TEPT complex, és a dir, no consecutiu a un fet puntual, sinó a una situació traumàtica continuada, com la violència familiar, les guerres, etc., semblen desenvolupar majoritàriament:

a) Canvis en la personalitat

b) Ideació suïcida

c) Depressió

d) Addiccions i altres trastorns mentals

e) Seqüeles neurobiològiques del patiment

Els objectius del tractament del TEPT són:

– Estabilitzar la persona afectada

– Confrontament amb el trauma, bàsicament a nivell cognitiu.

– Processament del trauma, sobre tot en quant a les emocions.

– Controlar les memòries intrusives, imatges, etc..

– Eliminar l’evitació.

– Integrar el trauma en la vida de la persona.

Elisabet Portavella Jovés

Psicóloga Infanto-Juvenil Col.19608

La lectura infantil

índiceA tots els pares ens resulta difícil motivar els nostres fills perquè gaudeixin de la lectura , però és una cosa que nosaltres hem de promoure per tots els beneficis que això comporta , així com:

  • Potencia el nivell intel · lectual
  • Potencia la imaginació
  • Aumnetar el lèxic
  • Augmentar les formes d’expressió
  • Gaudir de manera lúdica

Perquè els petits de la casa es sentin motivats a llegir , el nostre comportament és fonamental , res millor que donar exemple . Hem de llegir regularment , perquè els nostres fills ens observin i d’aquesta manera les probabilitats que aquesta conducta sigui imitada per ells seran molt altes. De fet , és un dels principals factors que pot fer que un nen s’introdueixi en la lectura així que cal seguir unes determinades regles i pautes de comportament que conquistaran als nens per endinsar-se al món dels llibres .
Cal que nosaltres , com a pares , dediquem un cert temps a llegir amb els nostres fills , la raó és que molts nens llegeixen amb més facilitat i comoditat quan es troben al costat dels seus pares . L’inconvenient en aquest cas pot ser la manca de temps per qüestions laborals , però si existeix el desig de potenciar la lectura infantil cal buscar un forat i dedicar-lo a la lectura dels primers contes infantils al costat dels nostres nens .
La manca de llibres infantils és la tònica habitual , ja que són les joguines les que predominen entre les pertinences del nen . Una bona opció és anar a una biblioteca i seleccionar junts contes que es llegiran amb la possibilitat , moltes vegades, de portar aquests llibres a casa .
A la motivació per la lectura infantil també intervenen altres factors , els professors han de treballar des de les aules per incentivar la lectura infantil , una lectura amena amb dosis de diversió milloren el desig de llegir i s’allunya de l’avorriment , el tedi i el suport que alguns dels nostres fills mostren a l’hora de llegir un llibre a classe .
En conclusió dir que , des d’un un principi cal que els nens gaudeixin amb la lectura , nosaltres hem contagiar aquest plaer i llegint-los des de molt petits contes infantils , els ajudarem per poder començar a construir el seu intelecte i el seu futur .
Si aquest tema et semblat interessant , pots seguir adquirint més informació consultant les pàgines webs que hi ha a continuació , a més podràs trobar contes amb els quals poder iniciar la lectura amb el teu fill :

http://w ww.guiainfantil.com / llibres / Lectura / index.htm

http://www.educar.org/articulos/lecturas.asp

http://www.doslourdes.net/lecturas_para_primaria.htm

http://www.elhuevodechocolate.com/cuentos.htm

Laia Escobar

Logopeda Infantil y Neurologopeda CLC, núm. 083636

Trastorns adaptatius : UNA EPIDÈMIA SILENCIOSA

” És normal que m’afecti tant la pèrdua de la feina ? ” , “Després del divorci , no puc anar a treballar amb normalitat , i fins i tot m’he absentat diversos dies … ” , “Des que ens han traslladat de ciutat estic irritable , no dormo bé i he deixat de quedar amb els meus amics “

 Totes les persones ens enfrontem a successos negatius o estressants al llarg de la nostra vida . Una persona que preveu que pot perdre el lloc de treball o quedar-se a sense feina pot , amb alta probabilitat , experimentar símptomes com ara inquietud , ansietat , irritabilitat , tristesa , insomni , pèrdua de gana i disminució de la libido , entre d’altres. No obstant això , algunes persones , davant d’alguns esdeveniments , no reaccionen de manera adaptativa . En algunes ocasions , aquestes reaccions desadaptades no són ni greus ni duradores , de manera que no s’ha d’establir un diagnòstic psicopatològic , però en altres ocasions generen un intens malestar i interfereixen en la vida de la persona .

Els trastorns Adaptatius ( TA ) , es defineixen com una reacció de desajustament ( inadaptació ) davant d’un o més esdeveniments estressants . Aquests trastorns tenen una alta prevalença , afectant a un percentatge molt elevat de pacients que acudeixen als centres de salut , i provocant un cost econòmic important , ja que s’associa en un gran percentatge a baixes laborals i disminució del rendiment en el treball . Per definició , els trastorns adaptatius es presenten en resposta a un estressor identificable , com la pèrdua de la feina , el canvi de lloc de treball , les expectatives de quedar a l’atur , el divorci , el diagnòstic de malalties mèdiques , etc .

L’aparició dels símptomes emocionals o comportamentals en resposta a un estressant identificable té lloc dins dels tres mesos següents a la presència d’aquest, i aquests símptomes s’expressen clínicament com un malestar major de l’esperable en resposta a aquesta causa o bé com un deteriorament significatiu de l’activitat social i / o laboral . Un cop ha cessat l’estressant o les seves conseqüències , els símptomes no duren més de sis mesos . Perquè això sigui així i no hi hagi complicacions , s’han de posar en marxa els mecanismes psicològics necessaris per fer front a la situació externa i , fonamentalment , gestionar de manera adequada les emocions a través de mecanismes de defensa adaptatius . Si aquest procés no es realitza de forma adequada es pot complicar i donar lloc a un altre tipus de trastorns més greus , com ara els relacionats amb l’abús de substàncies (alcohol , ansiolítics ) , major depressió , ansietat , de la son i psicosomàtics , principalment.

Els estressors que poden provocar els TA són molt variats (un sol o diversos , recurrents o continus , lleus o severs , comuns o extraordinaris , … ) . Els més freqüents són :

  • els relatius al grup primari de suport ( problemes familiars , de parella , etc . ) ,
  • problemes en l’ambient social ( amb amics , de veïnatge , etc . ) ,
  •  problemes laborals (atur , treball estressant , etc . ) ,
  •  relacionats amb l’ensenyament ( problemes a l’escola , amb el professor , amb companys, etc . ) ,
  •  econòmics , etc .

No és possible predir quin estressor provocarà un TA i pot ser un esdeveniment aparentment innocu el que provoqui el trastorn , mentre que altres intensament traumàtics no impactin l’individu d’una manera significativa . Per poder diagnosticar un TA , els problemes han de causar un impacte important en la persona , provocant una notable interferència i deteriorament ( social , personal o laboral ) en la seva vida , juntament amb un gran malestar i sofriment personal .

Criteris per al diagnòstic de trastorns adaptatius

Manual Diagnòstic i Estadístic . DSM IV :

L’aparició de símptomes emocionals o comportamentals en resposta a un estressant identificable té lloc dins dels 3 mesos següents a la presència del estressant . B. Aquests símptomes o comportaments s’expressen , clínicament la següent manera: ( 1) malestar major de l’esperable en resposta al estressant ( 2) deteriorament significatiu de l’activitat social o laboral ( o acadèmica ) C. L’alteració relacionada amb l’estrès no compleix els criteris per a un altre trastorn específic de l’Eix i i no constitueix una simple exacerbació d’un trastorn preexistent de l’Eix i o l’Eix II . D. Els símptomes no responen a una reacció de dol . E. Una vegada ha cessat l’estressant ( o les seves conseqüències ) , els símptomes no persisteixen més de 6 mesos . Els trastorns adaptatius són codificats segons el subtipus , que se selecciona d’acord amb els símptomes predominants . El estressant específic pot assenyalar-se en l’Eix IV . F43.20 Amb estat d’ànim depressiu F43.28 Amb ansietat F43.22 Mixt, amb ansietat i estat d’ànim depressiu F43.24 Amb trastorn de comportament F43.25 Amb alteració mixta de les emocions i el comportament F43.9 No especificat

Tractament:

La intervenció psicològica pot acompanyar del tractament farmacològic indicat pel psiquiatre , especialment quan el pacient no es beneficia de la psicoteràpia a curt termini . Depenent dels símptomes , s’utilitzen medicaments com ansiolítics , antidepressius , antipsicòtics , estimulants per a pacients que estan molt retrets , en general com a complementaris d’altres formes de tractament .

Jorge Cuevas Esteban

Metge Especialista en Psiquiatria . Col 08-45666

ENURESI INFANTIL

índiceL’enuresi és l’emissió involuntària d’orina, sigui de dia o de nit en moments i llocs considerats socialment inadequats després d’una edat en la que l’infant hauria d’haver adquirit la consciència urinària, normalment entre 4 i 5 anys, i no hi ha indicis de patologia orgànica identificable (alteracions urològiques o neurològiques).

Segons el moment d’aparició podem diferenciar:

  • Enuresi Primària; quan mai ha tingut un període continuat de nits seques.
  • Enuresi Secundària; quan hi ha hagut un període previ de continència urinària nocturna (de mínim 6 mesos).

Segons si hi ha o no altres símptomes, podem classificar l’enuresi en monosimptomàtica; quan hi ha absència d’altres símptomes o polisimptomàtica, o síndrome enurètic quan per exemple hi ha símptomes miccionals diürns , estrenyiment crònic o encopresis.

Etiològicament l’enuresi es pot explicar per:

  • Un retard en la maduració
  • Factors genètics: per exemple trobem un augment de la freqüència al 50% si un progenitor va ser enurètic i el 75% si ho van ser els dos. A més, la història familiar prediu l’edat en què el nen tindrà control vesical.
  • Una inestabilitat vesical: pot haver una tendència del múscul detrusor a contraure’s de forma brusca i involuntària quan la bufeta encara no està plena, pot ser que la capacitat vesical estigui disminuïda per emmagatzemar orina durant la nit, o una inhibició inadequada del reflex miccional.
  • Un entrenament inadequat de l’ús del lavabo per haver utilitzat massa aviat o massa tard el control del pipí.
  • Presència de son profunda que impedeix rebre l’avís de “bufeta buida” quan s’està dormint.
  • Circumstàncies emocionalment crítiques pel nen (naixement d’un nou germanet, canvi d’escola o de domicili..).

El tractament de l’enuresi  es pot abordar a través de:

  • Mesures conductuals simples:Explicar al nen i a la família el funcionament del ronyó, de la bufeta i els mecanismes de perquè es produeix l’enuresi, insistir en que no es renyi el nen i reforçar la idea en que és un retard maduratiu i que es solucionarà. Caldrà establir un ritme i horari miccional durant el dia i rutines de nit, fer un calendari per anotar nits seques i nits molles. Sempre reforçant els èxits.
  • Fent ús d’alarmes (pipí-stop): S’utilitzen alarmes que funcionen com a detectores d’humitat que estan en contacte amb el nen, emeten una forta senyal acústica i tenen com a objectiu despertar el nen en el moment que hi ha fuga d’orina i que aprengui a reconèixer quan ha d’aixecar-se per anar al lavabo.
  • Entrenament en llit sec: on es desperta al nen de manera sistemàtica per anar al lavabo on practica exercicis de retenció voluntària. L’hora de despertar el nen cada dia que passi s’anirà espaiant.
  • Tractament farmacològic (desmopresina, anticol·linèrgics).

Escollir el tractament dependrà de l’avaluació i història clínica que el professional reculli, ja que a més, l’enuresi pot estar associada a altres patologies o dificultats ( TDAH , trastorns del son, ansietat, baixa autoestima, desajust social…).

El tractament  s’haurà d’adaptar a les circumstàncies i a la situació del nen i de la família en el moment d’iniciar-lo. Tot i que l’enuresi tendeix a remetre amb el pas del temps, tant la primària com la secundària, no s’ha d’ignorar. És un trastorn que pot estar causant greus dificultats en el benestar i el desenvolupament emocional i social del nen.

 

Elisabet Portavella Jovés

Psicòloga Infanto-Juvenil Col.19608

El meu fill no parla , és tímid o presenta mutisme selectiu?

Heu sentit parlar alguna vegada del mutisme selectiu? Possiblement no, ja que hi ha un percentatge baix de nens que actualment el presentin. En diverses ocasions , nosaltres , com a pares observem al nostre fill en tot moment i potser veiem que no és parlador i que té dificultat per relacionar-se amb els altres, certes actituds que solem relacionar-les amb ser senzillament una persona introvertida . A vegades però, hem de consultar certs professionals , perquè potser aquest problema vagi més enllà i estem davant d’un cas de mutisme selectiu .

Aquest problema es sol detectar generalment a l’escola, entre els tres i els vuit anys , quan els professors observen que el nen presenta una relació peculiar amb el seu entorn perquè no es comunica . Si presenta un mutisme selectiu , el nen , probablement , estarà patint una por associat a diverses situacions socials , una mena de fòbia social , que pot durar des d’unes setmanes a alguns anys , de la qual no es coneix la causa , però pot tenir alguna cosa a veure amb un component hereditari , i que aquest problema podrà repercutir negativament en el seu desenvolupament psicològic , social , educatiu o emocional .

Els nens que presenten aquest mutisme , solen ser sensibles , afectuosos , molt intel · ligents o perfeccionistes , i en moltes ocasiones solen parlar bastant amb els seus éssers més pròxims, sobretot amb, els pares . Per tant, aquí veiem alguna cosa desconcertant en la seva comunicació : d’una banda , són persones molt xerraires en entorns familiars però quan es troben en entorns diferents a aquest, rebutgen el fet de comunicar- i s’aïllen de la societat. Aquest aspecte és la característica més rellevant en el mutisme selectiu .

Així doncs , com a pares , que hem de fer quan cert mutisme persisteix o comença a estar present en la parla del nostre fill? En un primer moment haurem de parlar amb diversos especialistes com els seus professors, un psicòleg i un logopeda . Una bona coordinació entre ells , i un eficaç tractament amb aquests especialistes ajudarà que aquest mutisme acabi desapareixent .

Els pares , també haurem de seguir certes consideracions , per tal d’ajudar al nostre fill a superar aquest problema . Les més importants són les següents :

  • Hem de donar-li la oportunitat de conèixer l’espai , explorar i buscar interessos dins d’aquest, sempre sense deixar d’observar-lo en tot moment subtilment .
  • El nostre fill no ha de notar que li donem un tracte especial i molt menys manifestar-li molèstia cap a la seva timidesa .
  • Hem d’adoptar una actitud serena i relaxant .
  • Hem d’eliminar les pressions i expectatives perquè el nostre fill parli
  • Hem de donar-li seguretat i ser comprensius amb les seves dificultats
  • No hem de sobreprotegir
  • Hem comunicar-li que pot decidir parlar o no quan vulgui, així el nostre fill tindrà el control i la llibertat de comunicar-se sense sentir-se pressionat.

Cal fomentar situacions de comunicació relaxada , on l’objectiu sigui el plaer d’estar junts compartint una activitat didàctica i lúdica .

 

Laia Escobar

Logopeda Infantil y Neurologopeda CLC, núm. 083636