El meu fill no parla , és tímid o presenta mutisme selectiu?

Heu sentit parlar alguna vegada del mutisme selectiu? Possiblement no, ja que hi ha un percentatge baix de nens que actualment el presentin. En diverses ocasions , nosaltres , com a pares observem al nostre fill en tot moment i potser veiem que no és parlador i que té dificultat per relacionar-se amb els altres, certes actituds que solem relacionar-les amb ser senzillament una persona introvertida . A vegades però, hem de consultar certs professionals , perquè potser aquest problema vagi més enllà i estem davant d’un cas de mutisme selectiu .

Aquest problema es sol detectar generalment a l’escola, entre els tres i els vuit anys , quan els professors observen que el nen presenta una relació peculiar amb el seu entorn perquè no es comunica . Si presenta un mutisme selectiu , el nen , probablement , estarà patint una por associat a diverses situacions socials , una mena de fòbia social , que pot durar des d’unes setmanes a alguns anys , de la qual no es coneix la causa , però pot tenir alguna cosa a veure amb un component hereditari , i que aquest problema podrà repercutir negativament en el seu desenvolupament psicològic , social , educatiu o emocional .

Els nens que presenten aquest mutisme , solen ser sensibles , afectuosos , molt intel · ligents o perfeccionistes , i en moltes ocasiones solen parlar bastant amb els seus éssers més pròxims, sobretot amb, els pares . Per tant, aquí veiem alguna cosa desconcertant en la seva comunicació : d’una banda , són persones molt xerraires en entorns familiars però quan es troben en entorns diferents a aquest, rebutgen el fet de comunicar- i s’aïllen de la societat. Aquest aspecte és la característica més rellevant en el mutisme selectiu .

Així doncs , com a pares , que hem de fer quan cert mutisme persisteix o comença a estar present en la parla del nostre fill? En un primer moment haurem de parlar amb diversos especialistes com els seus professors, un psicòleg i un logopeda . Una bona coordinació entre ells , i un eficaç tractament amb aquests especialistes ajudarà que aquest mutisme acabi desapareixent .

Els pares , també haurem de seguir certes consideracions , per tal d’ajudar al nostre fill a superar aquest problema . Les més importants són les següents :

  • Hem de donar-li la oportunitat de conèixer l’espai , explorar i buscar interessos dins d’aquest, sempre sense deixar d’observar-lo en tot moment subtilment .
  • El nostre fill no ha de notar que li donem un tracte especial i molt menys manifestar-li molèstia cap a la seva timidesa .
  • Hem d’adoptar una actitud serena i relaxant .
  • Hem d’eliminar les pressions i expectatives perquè el nostre fill parli
  • Hem de donar-li seguretat i ser comprensius amb les seves dificultats
  • No hem de sobreprotegir
  • Hem comunicar-li que pot decidir parlar o no quan vulgui, així el nostre fill tindrà el control i la llibertat de comunicar-se sense sentir-se pressionat.

Cal fomentar situacions de comunicació relaxada , on l’objectiu sigui el plaer d’estar junts compartint una activitat didàctica i lúdica .

 

Laia Escobar

Logopeda Infantil y Neurologopeda CLC, núm. 083636

Conseqüències de la Síndrome d’Alienació Parental en menors

Encara que actualment hi ha pocs estudis sobre les conseqüències que un SAP tindrà a curt i llarg termini en els / les menors , sí que s’ha pogut observar , en llocs com el Punt de Trobada Familiar , davant la simple presència física del progenitor rebutjat , reaccions d’ansietat , crisi d’angoixa i por a la separació , el progenitor acceptat informa a més d’alteracions a nivell fisiològic en els patrons d’alimentació i son, conductes regressives , i de control d’esfínters .

Davant la presència de la simptomatologia descrita , indicar que a nivell de relació patern / matern filial , és aconsellable que els menors continuïn tenint relació amb el progenitor alienat , ja que una de les estratègies que utilitzarà el progenitor alienador serà que es suspengui el règim de visites utilitzant tàctiques com les descrites anteriorment . Per això és important a més, donar pautes i orientacions adequades al progenitor alienat perquè durant els contactes no afavoreixi amb la seva conducta o verbalitzacions , el manteniment del SAP . Aquestes orientacions van encaminades a no realitzar retrets als menors , ni entrar en els seus atacs , tenint en compte que no parlen per ells mateixos , donar respostes que satisfacin un retret o necessitat que transmet el / la menor , en els casos en què estiguem davant un nivell lleu o moderat en el qual es realitzin visites , centrar aquestes en un ambient lúdic entre tots dos, buscar activitats que siguin del gust del menor , i posteriorment tasques més personals , etc .

Els símptomes que s’han associat al SAP són, en suma, els següents :

– Campanya de denigració en la qual el nen està obsessionat amb l’odi cap a un dels progenitors : es combinen aquí el “rentat de cervell ” que porta a terme el progenitor alienant amb la pròpia contribució del fill a la denigració del progenitor alienat . No estem davant el SAP si el fill no col · labora en aquesta campanya .

– Racionalització de la conducta de manera feble , absurda o frívola : la SAP només pot predicar-se de fills que no han patit cap tipus d’abús , físic , sexual o emocional , ja que en cas contrari podria justificar la conducta denigrant del menor cap al progenitor . Al contrari , el SAP es caracteritza perquè el menor justifica amb arguments absurds seu odi cap al progenitor alienat .

– Falta d’ambivalència : en les relacions personals sempre hi ha aspectes positius i negatius . Els nens que presenten SAP són incapaços de reconèixer els aspectes positius de la seva relació amb el progenitor alienat i només se centren en els negatius , i, de manera inversa amb el progenitor alienant .

– El fenomen del ” pensador independent” : aquest fenomen ocorre quan el nen fa seus els sentiments d’odi cap al progenitor alienat quan en realitat, està imitant els del progenitor alienant .

– Suport automàtic al progenitor alienant : el nen que presenta SAP dóna suport de forma automàtica i sense reflexionar al progenitor alienant en casos de conflicte entre els pares .

– Manca de remordiments per la crueltat cap al progenitor alienat : els nens amb SAP no tenen cap tipus de remordiment en les seves manifestacions d’odi cap al progenitor alienat , qui té l’opció de , o tolerar el comportament del nen , o suspendre el contacte .

– Presència de ” situacions” prestades : el fill descriu situacions que , per la seva naturalesa , són impròpies de la seva edat i s’intueix que són obra del progenitor alienant .

– Extensió de la animositat cap a la família del progenitor alienat : l’odi del nen pot estendre a familiars del progenitor alienat i negar-se a visitar-los.

Els criteris per identificar si un nen està patint SAP segons Aguilar són ( Aguilar , 2008 ) :

– Els menors , recolzats per la mare o el pare alienador , inicien una campanya d’injúries i desaprovació cap a l’altre progenitor , a través de la qual expressen el seu rebuig , odi o temor cap a ell .

– Quan pretenen argumentar la seva actitud , utilitzen explicacions tribals per a justificar la campanya de desacreditació , raons que exposen fredament , en moltes ocasions de manera estereotipat i sense lògica .

– El menor construeix un món dicotòmic , de bo i dolent , en què es dóna una absència d’ambivalència cap al progenitor rebutjat , del qual no cal esperar res de bo i al que es considerarà culpable de qualsevol prejudici que li esdevingui.

– El menor pensa que ha arribat a aquesta situació mogut per la seva autonomia de pensament , és a dir , sense influència externa , únicament com a decisió lògica i pròpia després de les seves experiències viscudes .

– Si es produeix qualsevol atac , vingui d’on vingui , cap al progenitor al qual està unit , el menor porta a terme una defensa del pare alienador .

– Els menors que manifesten aquest comportament mostren una absència de culpa davant els sentiments del pare o la mare rebutjat , que els permet la seva exploració emocional i econòmica .

– En un discurs , el nen utilitza escenaris prestats en les seves expressions , que consisteixen en situacions , passatges , converses i termes que expressa com a propis o viscuts en primera persona , tot i que mai hagués estat present quan van passar o resultin incoherents amb la seva edat .

– Es produeix una extensió d’odi del progenitor alienat , que provoca en el nen un rebuig extensible també a l’àvia , els oncles i cosins de la família del progenitor rebutjat .

Míriam Armengol García

Psicòloga especialista en Psicologia Jurídica i Forense Col Núm 15179

BENEFICIS DE LA TERÀPIA COGNITIVA

Les anomenades teràpies cognitives ( TC ) , dins dels tractaments psicològics considerats rigorosos i d’acceptació científica en la comunitat sanitària , constitueixen actualment l’enfocament terapèutic més utilitzat en el camp de la psicoteràpia .

En aquest sentit , la TC centra el seu camp d’acció en l’aplicació de tècniques concretes , a partir de l’estudi i comprensió dels processos i les estructures mentals , aplicant un model científic a aquest estudi , i centrant-se en l’àmbit de l’organització i significat de les experiències que les persones realitzem al llarg de la nostra vida .

Malgrat el desenvolupament experimentat per la TC durant els últims anys , la qual s’ha diversificat i diferenciat de manera significativa – teràpia cognitivoconductual , teràpia centrada en esquemes cognitius , teràpia cognitivosocial , teràpia constructivista – , una de les característiques fonamentals que comparteixen totes elles , és la de proporcionar a la persona una millor comprensió del funcionament del propi pensament i la seva relació amb les emocions i el comportament final .

Aquest plantejament no ignora la interrelació entre els processos biològics , conductuals , relacionals , afectius i cognitius , més aviat al contrari , considera que tots es veuen afectats a partir del processament dels elements propis de la cognició humana , com són els pensaments , les imatges i les creences , els quals doten de significat a la nostra experiència i són susceptibles de desadaptar a la persona i generar diferents trastorns psicològics .

Va ser el gran psicòleg clínic nord-americà Albert Ellis qui , fa ja diverses dècades , amb la seva Teràpia Racional Emotiva va establir les bases de la reestructuració cognitiva com a mètode terapèutic fonamental en la TC , a través del seu conegut model ABC . Explicat de forma molt resumida , en aquest model , A defineix l’esdeveniment negatiu que genera una conseqüència negativa C , però que no és en realitat la causa de la mateixa , sinó que l’autèntica causa són les creences , B ( beliefs , en anglès ) , que determinen la nostra interpretació del que ha passat , generant pensaments automàtics que cronifiquen patrons ABC- molt erronis i mòrbids . En conseqüència , es tractarà d’analitzar i aprofundir en aquestes creences , diferenciant entre irracionals i racionals i tractant de substituir les primeres per les segones .

Tot i que actualment aquest model ha anat ampliant i ha evolucionat en el seu plantejament i aplicació amb l’arribada de les teràpies cognitives de tercera generació i també amb el constructivisme , encara representa l’essència d’un enfocament terapèutic rigorós molt acceptat i utilitzat , que ha demostrat sobradament la seva eficàcia en milers de pacients amb trastorns psicològics molt diversos .

Tornant a l’actual enfocament en la TC , podem dir que el més rellevant i transcendent en la nostra organització cognitiva , sembla ser el significat que atribuïm a la nostra experiència i les creences que aquest ens genera , ja que és el que connecta els nostres pensaments amb les emocions que acabem experimentant i les conductes que realitzem en conseqüència , retroalimentant i teixint potents circuits dels quals pot ser difícil escapar. A partir d’aquí és quan podem aplicar les esmentades tècniques i procediments de reestructuració cognitiva , que en conjunt tenen com a objectiu que una persona aprengui a reorganitzar millor la forma de processar del seu pensament i conseqüentment la forma de sentir i d’actuar .

En aquest sentit i recordant Ellis , l’expressió clau són les Distorsions Cognitives , que consisteixen en patrons erronis de pensament – derivats de creences personals i de significats subjectius apresos prèviament – , que utilitzem en la nostra interpretació de la realitat , i que ens acaben generant pensaments automàtics , els quals al seu torn ens generen una elevada alteració emocional que acaba propiciant comportaments igualment alterats . D’aquesta manera es conforma un esquema cognitiu desad.aptatiu que sovint es cronifica i origina nombrosos trastorns psicològics .

Distorsions cognitives com el filtratge o abstracció selectiva , la sobregeneralització , la polarització , la interpretació del pensament , la personalització o la visió catastròfica , entre d’altres, generen múltiples interpretacions deformades en nosaltres , que sovint les prenem com certes i ens impedeixen jutjar racionalment les experiències de cada moment contribuint a mantenir nombroses creences irracionals que ens determinen les emocions i la conducta final

En definitiva doncs , podem intuir que els beneficis de la teràpia cognitiva no són una cosa menor per a qualsevol persona que vulgui o necessiti fer una revisió personal de “la seva manera de pensar” , sinó al contrari , representa tota una reeducació de les bases del propi pensament i , per tant, en la mesura que contribueix a un millor enteniment de nosaltres mateixos , ens ajuda a sentir-nos i a adaptar-nos millor al nostre entorn, millorant significativament el nostre equilibri emocional i per tant la nostra qualitat de vida .

Santiago Romeu Andrés 

Psicòleg Especialista en Psicologia Clínica col. núm . 5205 COPC