Normes i límits des de l’assertivitat

En línies generals la majoria de les persones sentim certa resistència a les normes quan aquestes ens són imposades. No ens hem d’estranyar doncs, que el nostres nens i adolescents tinguin dificultats per seguir les normes o els límits que els adults volem imposar. Hem d’imposar les normes? Hem de recórrer al “perquè sí”, “perquè ho dic jo” quan no obtenim la resposta que volem dels nostres nens?…

És sabut que quan la gent participa activament en una decisió o en una norma que els afecta, la motivació per a complir-la és major. Els adults hem de guiar aquest procés i arribar a acords justos per nosaltres i pels nens. No hem de confondre això amb deixar que el nen imposi la seva voluntat. A continuació, es donaran una sèrie de pautes per a l’establiment de  normes i límits als nostres nens i adolescents des de l’assertivitat:

–          Les normes han de tenir una raó de ser i sempre s’han d’acompanyar d’una explicació el més clara possible. Després de donar l’explicació hem d’assegurar que aquesta s’ha entès. Ho podem fer preguntant: què s’ha de fer? Què no s’ha de fer? O el perquè ho hem de fer així.

–          A partir dels 4-5 anys és possible dialogar amb els nens i pactar algunes normes i límits sempre adaptats a la seva edat. L’important és, a qualsevol edat, fer-los partícips de l’establiment de normes. Això els fa sentir útils, importants i treballem també la capacitat i habilitat per prendre decisions.

–          És important saber triar el moment per parlar de l’establiment de normes i límits. No és un bon moment, quan hi hagut alguna discussió, quan l’adult o nen estant nerviosos…Cal buscar un moment de pausa i on es pugui  posar tota l’atenció al tema.

–          Hem de tenir en compte que les normes no han de ser excessives. El nen també ha de créixer en un ambient relaxat i on no prima la rigidesa o on tot està prohibit.

–          El reforç positiu és clau si volem una continuïtat en el compliment de les normes. Hem de valorar positivament el comportament, actitud i conducta que el nen fa seguint les premisses que s’han negociat i acordat de forma conjunta.

–          L’assertivitat ha de ser l’estil comunicatiu i l’eina útil que ens ajudi en tot aquest procés. Ser assertiu implica una forma d’expressió conscient, directe, coherent i ferma per comunicar les nostres idees i sentiments. Implica no ferir a l’altre, tenir una escolta activa davant els nostres nens; mostrar interès, dedicar-los temps, deixar que s’expliquin i evitar retrets. Enlloc de retrets o crits hem d’aprendre a utilitzar els ‘missatges jo’; és a dir, expressar el següent: “Quan tu fas/dius …………… JO EM SENTO……. En canvi, m’agradaria que fessis/diguessis……..”. Els ‘missatges jo’ són molt importants perquè fan que expressem el sentiment que ens provoca una conducta; i no ens centrem en el que fa el nen; no acusem. D’aquesta manera, sense provocacions, les probabilitats d’enfrontament i discussió són molt menors.

–          Si malgrat això, la conducta que volem controlar, la norma o límit a establir no es compleix com esperàvem haurem de preguntar-nos si aquest s’ha plantejat de la forma correcta. El nen sap el perquè d’aquesta norma? L’hem fet partícip del seu establiment? El nen rep la nostra atenció, ajuda i suport quan la requereix?…

 

És cert també, que alguns nens i adolescents poden tenir dificultats en la regulació del comportament i la conducta que vagin més enllà de l’esperable per desenvolupament o per edat. En aquesta situació, la consulta a un especialista seria indicada; per tal de donar pautes més específiques i per descartar trastorns associats a la simptomatologia presentada.

 

Elisabet Portavella Jovés

Psicòloga Infanto-Juvenil Col.19608

 

El benestar nutricional: determinant pel benestar general

Gaudir d’un bon estat de salut no és simplement l’absència de malaltia, sinó el benestar físic, mental i social. Aquest benestar ve determinat per diversos factors com són: la biologia humana, el medi ambient i l’estil de vida. Cal doncs, tenir una visió amplia de la salut per tal d’entendre i poder tractar a cada persona des dels diferents àmbits: biològic, psicològic i social.

L’alimentació forma part de l’estil de vida de les persones, i consisteix en obtenir de l’entorn productes ja siguin processats o no, els aliments. Un cop s’han ingerit aquests productes, a l’organisme comença un procés involuntari on els aliments es transformen en nutrients i s’incorporen a les estructures fisiològiques de l’organisme. Aquesta assimilació de nutrients, la nutrició, determinarà l’estat estructural, energètic i també anímic de l’individu.

 

Una malnutrició sostinguda en un temps més o menys llarg, comporta l’aparició de disfuncions o patologies tals com: diabetis Mellitus tipus 2, hipertensió arterial, obesitat, anèmia, alteracions hormonals, síndrome metabòlic, alteracions de l’estat d’ànim, etc. És a dir, provoca una mala salut.

Per entendre com prevenir o guarir la malnutrició, cal comprendre el què la provoca. Pot estar causada a grans trets per dos factors; per la mala alimentació de l’individu, conseqüència del desconeixement, de la comoditat, de l’estrès, de disfuncions anímiques o psicològiques, etc. O ve pot existir alguna disfunció fisiològica tals com intoleràncies, al·lèrgies, diabetis Mellitus tipus I, etc., que provoquin una mala digestió i/o assimilació de nutrients.

Sigui quina sigui la causa de la malnutrició, des de la nutrició i la dietètica, cal valorar quina és i què comporta, per tal d’elaborar un tractament dietètic. Aquest tindrà l’objectiu d’ensenyar a utilitzar els aliments adequats per a cada individu i així arribar a tenir un bon estat nutricional, que serà determinant per a tenir una bona salut.

 

Laura Labernia Peralejo

Llicenciada en Ciència i Tecnologia dels aliments

Diplomada en Nutrició humana i Dietètica

 

 

 

Psicologia Forense i maltractament psicològic

Cada vegada són més els jutges que valoren l’aportació d’informes o peritatges psicològics per part dels advocats per a analitzar totes les qüestions relatives a l’estudi de la ment i la conducta humana, complementant i donant ajuda i suport a l’hora de prendre una decisió en àmbits civils, laborals, familiars i penals.

La figura del psicòleg forense va exercint , cada vegada més , una major influència en els jutjats. El psicòleg forense és l’expert amb coneixements tècnics per poder orientar i assessorar els òrgans judicials . Aquests coneixements tècnics adquirits a través d’una formació específica facilitarà la comunicació amb el jurista , incrementant així l’efectivitat del seu informe pericial. Així doncs, la nostra tasca com a psicòlegs forenses en l’àmbit jurídic és assessorar a l’advocat a través d’un treball clínic i de diagnòstic en el qual s’emet una valoració professional de l’estat mental de les persones involucrades en el procés judicial, així com l’avaluació de les característiques de personalitat, motivacions relacionades amb la víctima o possibles relacions interpersonals atípiques, que es defineixen en psicopaties prèvies o actuals. Mitjançant l’informe pericial, la nostra tasca com a pèrits, és exposar les nostres conclusions sobre els fets que són objecte de l’assumpte, ratificant-los en l’acte de judici oral si fos necessari, a través de psicodiagnòstics, estadístiques o altres tècniques d’investigació, actuant com mediadors mitjançant l’estudi dels fets des d’un punt de vista psicològic i de la conducta.

La psicologia forense constitueix una disciplina recent a Espanya i Catalunya , amb una evolució molt ràpida durant els últims anys, que ha començat ja a consolidar presentant una gran demanda social en l’actualitat.

Entre molts àmbits, el psicòleg forense tracta temes com la violència de gènere, malauradament, un tema que està a l’ordre del dia. La violència de gènere es mostra en un ampli ventall de tipologia: violència física, psicològica, emocional, econòmica, familiar,…

Una de les més habituals però de les més difícils de veure (tan per la víctima com, sobretot, pels del seu voltant) és la violència o maltractament psicològic.El maltractament psicològic en les dones és un tipus de violència domestica caracteritzat per conductes o actes que produeixen sofriment o desqualificació en la dona.

Inclou amenaces, obediència, intentar que la víctima es crea culpable de qualsevol problema, humiliacions a soles o en companyia d’altres membres de la família; s’inclouen els insults. Una altra forma de maltractament psicològic és l’aïllament, el control de sortides i entrades a casa, el temps de les mateixes, la desvalorització o fer sentir ridícul per les seves opinions en públic, les humiliacions, etc. Aquesta violència intenta domesticar les dones, sotmetre sense que s’escapin, i per això representa un obstacle contra l’autonomia i llibertat. Tot això suposa uns mecanismes psicològics de manipulació per tal que la dona accepti la situació de subordinació i torni a veure l’home com a amo i senyor.

Com a regla general el dany psíquic és molt difícil de valorar però es pot detectar:

a)    Símptomes d’ansietat: més vulnerables a les situacions d’estrès, tensió, mal de cap, d’esquena …,

b)    Trastorns de l’estat d’ànim: depressió, baixa autoestima, dependència emocional, inseguretat, sentiments d’indefensió, trastorns alimentaris i del son,

c)    Trastorns dissociatius: l’allunyament mental de la situació conflictiva pot portar a la persona a reconvertir la seva situació de vivència en una minimització del que està passant;

d)    Trastorns sexuals: allunyament progressiu de les relacions sexuals,

e)    Trastorn per consum de substàncies: la més coneguda és la referida a l’abús en la ingesta d’alcohol;

f)     Salut Social: Aïllament, dificultats per establir relacions socials, desconfiança, agressivitat …

S’han identificat tres grups de factors que col·laboren a mantenir a la dona en la situació de maltractament:

  1. diferents tipus de pors que la porten a no trencar la relació amb el maltractador,
  2. percepció que no hi ha vies d’escapament o sortida;
  3. manca de recursos alternatius . Una altra possible causa és la Indefensió Apresa en què la dona comença a buscar alternatives de canvi i com no aconsegueix resultats positius, comprèn que les seves conductes són ineficaços.

La teoria de la Síndrome d’Estocolm és l’estat psicològic en què una víctima desenvolupa una complicitat amb el maltractador, distorsiona la realitat de tal manera per poder suportar la situació. El Síndrome d’adaptació paradoxal a la violència domèstica, defineix un vincle interpersonal de protecció , construït entre la víctima i el seu agressor, en el marc d’un ambient traumàtic en què la víctima paradoxalment reacciona buscant un equilibri i una sensació de benestar .

Encara que no es pot generalitzar un perfil comú per a tots els maltractadors psicològics, és cert que es poden nomenar característiques comunes en un gran nombre de casos: molt dependent emocionalment, manca de control sobre la ira, dificultats per expressar les emocions, baixa autoestima, confiat i altiu, sentiments contradictoris amb la parella (una de freda i una de calenta); gelosos, mancances amagades, baixa tolerància a la frustració, nivell cultural alt, nivell d’estudis alts, … no existeix però un perfil de maltractador psicològic , malauradament tots totes podem ser víctimes d’un maltractador psicològic, l’important és saber veure-ho a temps .

El primer que hem de preguntar és si els maltractadors són malalts en el sentit clàssic de la paraula, en aquest sentit, estudis demostren que només el 20-30 % pateixen un trastorn mental. Primer el propi maltractador ha de reconèixer que hi ha un problema i a partir d’aquí s’ha de plantejar la necessitat d’un tractament psicològic, tenir una motivació per al tractament i no només per una pressió externa. Han de saber que cada persona és responsable de les seves conductes i assumir aquesta responsabilitat. Hi ha tractaments psicològics en els que han d’assumir el “compromís terapèutic”. Existeixen en les ciutats Serveis de l’Administració Pública que poden ajudar a minimitzar el problema .

El primer que ha de fer la víctima, és reconèixer-ho, i saber que no està sola, la dona ha de començar a enfortir-se, a ser ella mateixa, a ser conscient , pot fins i tot passar vergonya , i es començarà a remoure tot de nou. No s’ha de minimitzar la situació. Si hi ha fills, s’ha de mirar com aquesta situació influeix en les seves vides. S’ha prevenir que el maltractament no vagi a més i s’exerceixi maltractament físic. En segon lloc, buscar ajuda professional, tant psicològica com legal. Ha trencar totalment la dependència amb el maltractador. Rebutjar qualsevol sentiment de culpa, recuperar la confiança en si mateixa i en els altres, afrontar la re-experimentació de la situació de maltractament, superar les conductes d’evitació i adaptar-se a la vida quotidiana.

Un tractament psicològic indicat per animar progressivament la dona a participar de manera activa en les activitats de la vida diària i ser conscient de la necessitat d’anar recobrant la confiança. Ha de millorar les seves habilitats socials ja que normalment s’ha desenvolupat un fort aïllament. Ha aconseguir un canvi de personalitat. Saber manejar la seva estrès, això es pot fer aprenent a relaxar-se, controlar la respiració. Ha de començar a comunicar-se de forma eficaç amb el seu entorn. Aprendre a veure les coses de diferents maneres . Per millorar l’autoestima seguir uns passos: conèixer-se, acceptar-se i potenciar els seus valors, valora , estimar-se, tolerar els seus fracassos, acceptar els seus sentiments, eliminar la vergonya, defensar els seus drets, cuidar-se, no consumir drogues, acceptar els seus errors, posar-se metes assolibles, recompensar, donar-se una altra oportunitat …

La nostra societat encara tendeix a normalitzar el masclisme, per poder lluitar com a societat per eradicar aquest masclisme les actuacions serien principalment:

a)    Sensibilització i prevenció : campanyes per potenciar en l’ àmbit educatiu, crear un dia, en aquest cas el 25 de novembre com a “el Dia per a combatre la violència contra les dones”, …

b)    Educació i formació: incrementar el nombre de mòduls formatius dirigits al personal dels òrgans judicials i professionals del dret i la seguretat.

c)    Recursos socials: incrementar unitats específiques d’atenció; oficines d’assistència a les víctimes, programes de tractament per als agressors …

d)    Sanitat: adequada coordinació entre diferents àmbits, social, sanitari i judicial.

e)    Difusió d’un Protocol sanitari.

f)     És important també educar des de les escoles, valors d’igualtat trencant amb els estereotips. La prevenció podria donar-se amb formació a les escoles, educació , coneixement de les idees que poden arribar a finalitzar amb un maltractament i impedir que segueixin endavant, veure els senyals que poden portar a un possible maltractament i frenar abans que arribin a aquest .

Realment el problema del maltractament psicològic no es combat prou partint que encara no s’admet com a problema, no només les entitats públiques o judicials sinó la pròpia víctima és molt difícil de demostrar un maltractament psicològic i no es fa evident com pot ser el maltractament físic, encara que pot fer molt més mal i ser molt més perdurable en el temps i més difícil de tractar, ja que la petjada psicològica costa més d’esborrar que la física. No existeix encara una condemna prou eficaç per a aquest problema, i moltes de les víctimes es troben en un situacions d’avaluació en què sembla que tinguin demostrar la seva maltractament davant de professionals que les observen en lupa prejutjant i minimitzant el problema , quan en realitat, s’hauria de protegir sense necessitat de fer un estudi minuciosa de la seva vida en detalls violant així la seva més mínima intimitat. Creiem que encara no s’està combatent el maltractament psicològic de manera neta ni eficaç. Esperem que canviï aviat.

Des del Gabinet Psicològic Romeu oferim un servei de Psicologia Forense que es preocupa pel pacient i víctima d’aquests possibles maltractaments, vetllant pel benestar psicològic, personal, social i familiar de la persona.

 

Míriam Armengol García

Psicòloga especialista en Psicologia Jurídica i Forense Col. Núm 15179