Retard en la parla

Normalment , els nens aproximadament als tres anys ja tenen establert un llenguatge d’acord amb les seves regulacions gramaticals , tot i que les nenes solen ser més precoces que els nens en la seva adquisició . Per tant , si al voltant dels dos anys i mig un nen no parla , i només es comunica a través de paraules curtes i gestualment , és llavors quan el pares han de preocupar-se perquè possiblement el seu fill pateixi un retard en la parla.

índice

Aquests retards , es poden diferenciar en dos tipus : d’una banda , el simple , i per un altre el sever o greu . El primer es caracteritza per unes bones i correctes expressions verbals després dels tres anys i tots els problemes relacionats amb la parla els superen abans de començar l’escola . I pel contrari , quan parlem d’un retard sever o greu , el llenguatge en el nen apareix més enllà dels cinc anys i presenta dificultats que persisteixen en iniciar l’escola . Per tant , aquest últim repercutirà negativament en l’aprenentatge escolar i en l’ajust del nen al medi social.
Les causes que podem trobar en relació a aquest problema són diverses . Algunes de les més freqüents són : l’herència familiar , és a dir , que els pares del nen també hagin començat a parlar més tard del normal en la seva infància , també trobem que un retard motriu pugui ser el causant , o bé que el nen es limiti a imitar altres membres de la família amb trastorns del llenguatge . Encara que també hi ha la possibilitat , que no hi hagi cap causa externa , ni tampoc que hi hagi un desenvolupament global del nen que influeixi en aquest àmbit , llavors , estaríem parlant d’un retard específic de la parla . Altres factors molt importants que incideixen o que poden arribar a influir perquè es doni aquest problema poden ser múltiples , així com :

  • Defectes dels òrgans de la parla : fissura palatina , anomalies dentals , vegetacions adenoidales ” carnots ” , inflamacions de les amígdales …
  •  Dèficit auditiu i visual : veure bé també és important ja que els nens imiten observant els moviments bucals de les persones que els envolten .
  • Retard en el desenvolupament intel·lectual : si la capacitat mental està disminuïda , normalment , però no en tots els casos , repercutirà en el llenguatge.
  • Lesió cerebral en la infància : les lesions cerebrals , van molt lligades a les pertorbacions de tipus motor , però per sort el nostre cervell és capaç de compensar les parts danyades per les parts sanes , encara que per aconseguir-ho hem de dur a terme una rehabilitació i un entrenament intensiu amb un especialista adequat .
  •  Retards en l’evolució corporal : sovint en aquests nens s’observen “intervals muts “, que són períodes on el nen “entén ” el que es parla però ell no ” sap o pot” parlar.
  • Influències externes que poden produir retards en aquesta adquisició , així com: estimulació deficient de la parla , conflictes en la família i / o actituds incorrectes dels pares sobre el nen ( sobreprotecció o indiferència / rebuig ).

Finalment dir , que qualsevol d’aquests factors pot ser el causant d’un retard de la parla , encara que més d’ un poden donar-se alhora , o per contra com hem dit anteriorment potser cap d’aquests factors es presenten en el nen i simplement aquest presenti un retard específic de la parla , que s’haurà de començar a tractar el més aviat possible.
Si voleu saber més sobre aquest tema , podeu visitar les següents adreces :

http://es.globedia.com/ninos-retraso-tratamiento

http://www.bebesymas.com/desarrollo/retraso-del-habla-en-los-ninos

 

Laia Escobar

Logopeda Infantil y Neurologopeda CLC, núm. 083636

 

El Síndrome postvacacional com Trastorn Adaptatiu

El període vacacional laboral o acadèmic , tan necessari en tota persona amb una vida activa i productiva , comporta un canvi en les activitats i hàbits quotidians , que paral · lelament sol comportar una disminució de la pressió de l’entorn i , en conseqüència , una relaxació del nostre nivell d’activació .
Per tot això , per a la gran majoria de persones que poden gaudir d’unes merescudes vacances , és d’esperar que experimentin un curt període d’impàs entre la recent etapa vacacional i l’inici de les exigències pròpies de la vida laboral o acadèmica activa . Es tracta d’un breu període on poden notar una dificultat afegida entre les demandes de l’entorn i el nivell de resposta del moment , però que en cap cas altera la seva vida de manera significativa . És una etapa que podem anomenar de forma genèrica com a procés d’adaptació .
Aquesta etapa difereix en cada persona , en funció de variables tan diferents com el tipus d’activitat laboral o acadèmica , el nivell d’estrès habitual i la resistència al mateix , l’estat anímic del moment i també els trets de personalitat de cada un de nosaltres .
És important ressaltar que aquesta etapa no constitueix en absolut cap trastorn psicològic ni res semblant , sinó més aviat respon a la necessitat humana d’adaptar de manera progressiva a qualsevol canvi en l’entorn .
En aquest sentit , n’hi ha prou seguir uns pocs consells per aconseguir una reeixida adaptació a la volta de l’activitat productiva , com per exemple :
–  No realitzar un període de vacances excessivament llarg ni esgotador .
–  Mantenir cert horari vacacional no molt diferent de l’habitual .
– No allargar el període de vacances fins just abans d’iniciar l’activitat , sinó iniciar la rutina 2 o 3 dies abans de la incorporació , recuperant els ritmes de son i alimentació .
– Començar alguna activitat d’oci , compatible amb l’activitat laboral o acadèmica , per suavitzar el canvi de ritme .

Ara bé , dit això sí hem d’afirmar que , en ocasions , algunes persones experimenten símptomes de malestar durant els primers dies d’activitat laboral o acadèmica , que per la seva intensitat i durada superen que s’esperava en un mer procés d’adaptació . Ens referim a sensacions , tant psíquiques com físiques , com tristesa , fatiga persistent , irritabilitat , alteració del son i de la gana , falta d’interès per l’entorn , nerviosisme o apatia generalitzada .
En aquest sentit , quan aquests símptomes es mantenen més enllà d’uns pocs dies i afecten l’estat psicològic global de la persona i al seu rendiment laboral o acadèmic de forma significativa , podem parlar del comunament anomenat síndrome postvacacional.
No obstant això, les institucions científiques internacionals en salut mental i les associacions de psicopatologia i psiquiatria , no contemplen ni recullen en els seus criteris diagnòstics tal etiqueta clínica , sinó que els seus símptomes es consideren equivalents a un Trastorn Adaptatiu.

En aquest sentit , segons el manual de referència DSM – IV – TR , de l’Associació de Psiquiatria Americana, els criteris que defineixen un trastorn adaptatiu són els següents :
A. L’aparició de símptomes emocionals o comportamentals en resposta a un estressant identificable té lloc dins dels 3 mesos següents a la presència de l’estressant .


B. Aquests símptomes o comportaments s’expressen , clínicament la següent manera:


        (1) malestar major de l’esperable en resposta al estressant
        (2) deteriorament significatiu de l’activitat social o laboral ( o acadèmica )


C. L’alteració relacionada amb l’estrès no compleix els criteris per a un altre trastorn específic .


D. Els símptomes no responen a una reacció de dol.


E. Un cop ha cessat l’estressant ( o les seves conseqüències ) , els símptomes no persisteixen més de 6 mesos .


El curs pot ser:

Agut : si l’alteració dura menys de 6 mesos .


Crònic : si l’alteració dura 6 mesos o més .


Subtipus predominants :

Amb estat d’ànim depressiu . Quan hi ha símptomes com plor i desesperança


Amb ansietat . Quan hi ha símptomes com nerviosisme , preocupació o inquietud .


Mixt amb ansietat i estat d’ànim depressiu . Quan hi ha una combinació d’ansietat i depressió .


Amb trastorn del comportament . Quan hi ha una alteració del comportament , amb incompliment de les regles socials i drets aliens .


Amb alteració mixta de les emocions i el comportament . Quan hi ha tant símptomes emocionals ( ansietat i depressió ) com a trastorn del comportament .


No especificat . Quan hi ha reaccions desadaptatives , com inhibició laboral o queixes somàtiques , que no compleixen els subtipus anteriors .

Així doncs , podem observar que un autèntic síndrome postvacacional implica , més enllà d’un període progressiu d’adaptació laboral o acadèmic, una simptomatologia ansiodepresiva i comportamental que desadapta a la persona del seu entorn i que convé avaluar i tractar de forma adequada .
En aquest sentit , serà convenient , després d’una completa avaluació psicopatològica , la realització d’un procés de psicoteràpia , habitualment un programa de teràpia cognitiva breu , focalitzat en la comprensió del quadre clínic per part del pacient , en l’activació conductual , així com en el desenvolupament de tècniques d’afrontament -segons els símptomes predominants – , com la reestructuració cognitiva i l’augment de l’autocontrol emocional .
Santiago Romeu Andrés
Psicòleg Especialista en Psicologia Clínica , col. núm 5205

 

Trastorn d’Ansietat per Separació

Aquestes primeres setmanes d’inici del curs escolar ens serà fàcil poder veure plors i rebequeries a l’hora que els nostres infants entrin a l’escola i es separin del seu pare, mare o cuidador. Aquesta ansietat i preocupació per la separació dels pares o persones pròximes és un exemple i forma part del procés evolutiu normal del nen, sobretot durant l’etapa d’educació infantil i té un valor adaptatiu.

 

Quan aquesta angoixa es torna excessiva, inapropiada pel nivell d’edat , i es dónaen qualsevol situació (no només a l’escola) que suposi que el nen es separi de les persones amb qui manté forts vincles, podem parlar de Trastorn d’Ansietat per Separació.

L’ansietat que mostren aquests nens pot posar-se de manifest de diferents maneres i segons els criteris diagnòstics del DSM-IV caldrà que siguin presents com a mínim tres d’aquestes circumstàncies per poder fer un diagnòstic de Trastorn d’Ansietat per Separació:

  • Malestar excessiu recurrent quan hi ha o s’anticipa la separació de la llar o de les principals persones vinculades.
  • Preocupació excessiva i persistent per la possibilitat de perdre o que es facin mal les principals figures vinculades al nen.
  • Preocupació excessiva i persistent que alguna circumstància adversa porti a la separació d’una figura vinculada important.
  • Resistència o negativa persistent a anar a l’escola o qualsevol altre lloc per por a la separació.
  • Resistència o por persistent o excessiva d’estar sol a casa o sense les figures vinculades, o sense adults significatius a altres llocs.
  • Negativa o resistència d’anar a dormir sense tenir a prop una figura vinculada important o a anar a dormir fora de casa.
  • Malsons repetitius sobre la separació.
  • Queixes repetides de símptomes físics (mals de caps, dolors abdominals, nàusees, vòmits) quan hi ha o s’anticipa la separació de les figures importants de vinculació.

És molt important tenir en compte que aquestes circumstàncies s’han d’estar donant com a mínim durant un mes per poder parlar de Trastorn d’Ansietat per Separació, haver-se iniciat abans dels 18 anys i han d’estar provocant un deteriorament i malestar clínicament significatiu en l’àmbit social, acadèmic o qualsevol altra àrea d’activitat del nen o adolescent.

L’edat de començament més freqüent d’aquest trastorn es sol situar entre els 7 i 9 anys. No és freqüent que aparegui durant l’adolescència però pot passar. És clar, que les manifestacions del trastorn variaran segons l’edat: els més petits no seran capaços d’expressar les pors específiques que tenen davant la separació i els adolescents pot ser que ho neguin però que la seva conducta ho expliqui.

En el cas que aquesta situació s’estigués donant és recomanable la visita a un psicòleg o especialista que pugui donar pautes a les famílies i començar un tractament amb el nen. A més, el clínic serà capaç de dur a terme un diagnòstic diferencial. La simptomatologia del Trastorn d’Ansietat per Separació pot confondre’s amb un fòbia escolar, agorafòbia així com amb un Trastorn d’Ansietat Generalitzada, un Trastorn Negativista Desafiant o la reacció a un episodi traumàtic concret.

 

Elisabet Portavella Jovés

Psicòloga Infanto-Juvenil Col.19608

La depresió en l’ancià

La depressió és un estat d’ànim trist, una alteració de l’humor en què la tristesa és patològica, desproporcionada, profunda, abastant la totalitat de l’ésser. El pacient deprimit perd l’interès i fins i tot la il·lusió de viure, sentint-se incapaç de realitzar les activitats prèvies. Al costat de la tristesa apareixen una altra sèrie de símptomes, com alteracions del son, de la gana, símptomes somàtics i alteracions del contingut del pensament que compliquen més la vida del pacient deprimit, interferint greument en la qualitat de la mateixa.

La persona gran, habitualment, té més dificultats per identificar i reconèixer davant altres els símptomes afectius per dir que està trist i per això consultarà almenys per aquest motiu. Amb més freqüència la queixa pot ser somàtica (dolor inespecífic, molèsties vagues, afeccions gastrointestinals, queixes de memòria) i fins i tot hipocondríaca.

No és infreqüent que siguin els familiars del pacient els que van a la consulta del seu metge de capçalera o de l’especialista en la recerca d’ajuda: “El meu pare ha deixat de fer els seus hobbies, no li ve de gust sortir a passejar, està més callat i abatut … “,” La meva dona gaudeix menys amb els néts, no li ve de gust veure als fills ni als amics, semblen molestar … No segueix bé els programes de televisió … “

Quan una persona gran es deprimeix, de vegades, la seva depressió es considera erròniament un aspecte normal de la vellesa. Els símptomes com fatiga, inapetència i problemes per dormir també poden ser part del procés d’envelliment o d’un patiment físic. L’humor depressiu passa desapercebut, en ocasions, per l’aplanament afectiu d’alguns ancians, que s’interpreta com serenitat. Com a resultat, la depressió pot ser ignorada o confosa amb altres afeccions que són comunes en els ancians. La depressió en els ancians, si no es diagnostica ni es tracta, causa un patiment innecessari per a l’ancià i la seva família.

Alguns factors que poden actuar amb freqüència com a desencadenants dels quadres depressius són:

• Mort del cònjuge o ésser estimat
• Malaltia mèdica o quirúrgica. Mala autopercepció de salut.
• Incapacitat i pèrdua de funcionalitat.
• Escàs suport social.

Conseqüències possibles de les depressions no tractades poden ser:
• Aïllament social. Solitud.
• Baixa qualitat de vida.
• Increment de l’ús dels serveis de salut.
• Deteriorament cognitiu.
• Risc de cronicitat.
• Major risc d’esdeveniment vascular i de mortalitat.
• Risc de pèrdua funcional i d’incapacitat.
• Alt risc de suïcidi.

A més, la depressió pot afectar el funcionament cognitiu. Són freqüents les pèrdues de memòria (dificultats per fixar informació), l’alentiment, les dificultats de concentració o fins i tot d’organització i planificació de la vida diària. El deteriorament cognitiu acompanya molt sovint a la depressió, i en el pacient ancià pot ser de forma més marcada. Els ancians deprimits poden manifestar queixes en relació a dificultats cognitives (“sóc molt maldestre”, “no sé fer les coses”, “se m’oblida tot”, “no sé”, etc.)i renunciar a realitzar tasques que requereixen un esforç mental (llegir, veure una pel·lícula).

A vegades pot donar lloc a dubtes amb diagnòstics tals com la Malaltia d’Alzheimer, amb la consegüent preocupació dels seus éssers estimats. És important consultar amb un professional per realitzar els estudis necessaris, ja que és freqüent que processos de demència inicialment es confonguin amb quadres de tipus depressiu o que coexisteixin dos. Sovint és difícil poder diferenciar entre les dues entitats i cal iniciar un tractament adequat i valorar l’evolució. A més, s’ha comprovat que la depressió amb trastorns cognitius és un factor de risc per desenvolupar una demència en un futur.

Quan milloren els símptomes depressius, solen fer-ho les alteracions cognitives. És possible que quedin alguns defectes cognitius lleus de tipus residual. Així com pot ser que finalment l’evolució marqui la presència d’una demència generalment de tipus Alzheimer.
La depressió en l'ancià
Finalment recordar que és important que davant la sospita que el nostre familiar ancià pugui estar deprimit s’actuï. Si bé envellir és una part inevitable de la vida, la depressió no ha de formar part d’ella.
Algunes recomanacions per a l’actuació des de casa poden ser:
– Potenciar el manteniment de les activitats diàries.
– Estimular i augmentar la motivació per l’autocura.
– Fer exercici físic suau (passejos diaris).
– Potenciar les activitats col · lectives i evitar l’aïllament.
– Vigilar l’estat nutricional per la pèrdua de gana.

Un professional ajudarà a identificar i tractar la situació. El reconeixement, el diagnòstic precoç i el tractament primerenc poden contrarestar i prevenir les conseqüències de la depressió. A més pot ajudar els familiars a conèixer les estratègies més adequades per contribuir en la millora del seu ésser estimat.

 

 

Núria Bayarri Gordi

Psicòloga Sanitària i Experta en Neuropsicologia Clínica.  Col.16994

Jorge Cuevas Esteban

Metge Especialista en Psiquiatria. Col. 08-45666